Un any (massa) diferent

I arribarà el temps – com cada any arriba – de fer balanç del que ha estat l’any.

Un cop sortejada la rifa de Nadal en l’únic dia del any en que ens congratulem de la poca o molta salut que tenim, és moment de rendir els comptes; de pregonar ferms propòsits d’esmena per els propers 365 dies i d’emplenar d’auguris de salut i fortuna als nostres estimats i propers.

Això, si tot hagués estat “normal”, amb conflictes arreu, desgràcies provocades per la natura o per polítics indesitjables, etc..

Això, si a un xinés amb més gana que el paio que va descobrir que els cargols eren comestibles, se li ocorregués cuinar ratpenat amb samfaina per dinar.

Però no ha estat un any “normal”. I tot just estem a la meitat.

Lo que tothom diu – i quan parlo de tothom parlo dels entesos titulats o pendents de titulació – és que això va per llarg i que tinguem clar que la propera tardor i hivern, el COVID19 – nom legal del virus, CORONAVIRUS pels amics – encara n’estarà fent de les seves i el més segur és que tornin a confinar-nos, això si no ets personal sanitari, flequer o caixera de un súper. Tot fins que la vacuna – que, per el que es veu, l’ha de fer el mateix xino del ratpenat amb samfaina – no estigui al mercat i a l’abast de tothom. No només dels futbolistes.

Total, si algú vol passar el Nadal amb la família que la té a Santa Perpetua la Moguda, que s’hi comenci a empadronar.

Aquest any, el Tió, el Reis i el Pare Noel ja han anunciat que el regal estrella seran les mascaretes.

No deixa de tenir la seva gràcia com ha evolucionat aquest instrument sanitari que en poc temps s’ha convertit en un complement de moda.

Encara no fa un any, quan veiem notícies que venien del Orient …

– Mira, tu, aquests xinos que porten la boca tapada!

– Això és per estan refredats. Jo hi estat allà baix i m’ho varen explicar.

– Ah!

Quan al final hi anaven tots els xinos amb la boca tapada (i que en son una bona colla), va resultar que els italians foren els primers europeus en rebre ..

– Aquesta Setmana Santa, oblida’t de Florència, reina!

I tot seguit, nosaltres, més preocupats en aplegar paper de wàter que no en protegir-nos a nosaltres i els demés. Alguna família va adquirir tant paper higiènic que tenien assegurades per a totes els seus membres les properes vint epidèmies de diarrea.

En els primers moment, algú en va pagar el preu de 50 per una mascareta. Anaven escasses.

Després d’una Pasqua confinada justa de mascaretes, varen començar a estar a l’abast de tothom, varen sortir els espavilats de torn – titulats i pendents de titulació – que publicaven la inutilitat del instrument …

– Això de les mascaretes, res de res. Fan el mateix servei que un gos a missa: Cap.

– Per què?

– No veus que el virus aquest, si bé és petit, pesa i el primer que fa sortint de la boca és caure. Lo fotut és que caigui sobre les mans i després hi hagi contacte, per tant, important; molt important: evitar el contacte amb les mans i desinfectants a dojo!!!

– Ah!

També era un virus que es tenia que morir amb el calor i la xafogor.

Tot seguit ens varen tenir que obligar  a portar-ne perquè, si no, ja les endreçàvem al armari de les medicines.

Hi ha, de moment, les quirúrgiques, les sanitàries i tota la resta que es poden dividir en publicitàries (“Piensos La Gerundense”) o fashion  (Louis Buiton, Tous, Versace, Gucci, Nike, …).

També n’hi ha de personalitzades …

– Veurà, és que en el seu cas … o sobra nas o falta mascareta.

– Ja. I com podem arreglar-ho?

– No es preocupi: En tenim unes de una casa de renom, una ortopèdia, que en fan unes de especials per casos com el seu.

– Ah!

Hi ha qui assegura que en les properes rebaixes que es facin per internet, al comprar una peça  de roba o parell de sabates s’obsequiarà amb una mascareta a joc.

No ens hem donat compte i ha passat a formar part de la nostra quotidianitat.

Inclús, han modificat la nostra conducta social.

– Ep, noi, on vas tant decidit?

– Coi, perdona, no t’havia conegut així amb la cara tant tapada …

Tot i que, en alguns cops no tota la culpa la té la mascareta …

– I aquest … qui era?

– Un malparit que feia veure que no em coneixia perquè encara em deu un parell de factures!

– Ah!

Renovar-se o morir.

En algun lloc he sentit que la pròpia Església ha pres una sèrie de mesures complementàries a les legals de la distància entre feligresos a fi i efecte de no reduir el nombre en oficis religiosos garantint la màxima higiene i prevenció de riscos de contagi.

Es tracta de, primer, canviar l’aigua beneïda per gel antisèptic i, segon, de que  les hòsties vagin embolicades amb plàstic – com els Tigretons – per entregar-se en mà, i ésser consumides fora del temple per a evitar treure’s la mascareta.

Això és el que expliquen. Jo, fins que no ho vegi …

De tota manera, si tots els canvis que comportarà aquesta història fossin els que hem explicat, podríem considerar-nos afortunats.

Des d’aquestes línies, les meves disculpes a totes aquelles persones que han perdut éssers estimats, el propi lloc de treball, s’ho estan passant malament conseqüència de la pandèmia i, sense cap ànim de ofendre, ho he fet. Perdoneu.