L’Ós Patagònic és un descendent directe del Ós Platense (Arctotherium angustidens), una espècie prehistòrica que va habitar la Regió de la Plata a Argentina fa més de 700.000 anys. Era una animal considerable, enorme i que va anar traslladant el seu habitat cap el Sud, cap a la Patagonia, davant la ocupació del home en aquelles terres.
L’Ós Patagònic és molt car de veure, evita la presència humana i tota la seva activitat es desenvolupa en el hivern austral quan les condicions per la supervivència son més dures per amagar-se en primavera i estiu.
Aquesta també és la història del caçador, un home darrere un trofeu que està a l’abast que poques persones i moltes menys economies.
L’acció comença quan, en plena Patagonia, en el punt de mira de la escopeta del caçador hi ha una femella de Ós Patagònic alimentant-se al costat de dos cadells de pocs mesos.
El caçador acciona el gallet del fusell i un petit tro ressona per tota la vall. Malauradament per el caçador, el seu tret ha impactat en un arbre proper als plantígrads i els ha fet fugir del lloc.
Quan el caçador es maleïa per el seu desencert, sent que algú li toca la espatlla reclamant la seva atenció: Un Ós Patàgonic de quasi bé 2,5 metres!
– ¿Qué hassés, boludo? ¿Disparando a unos cachorros? Mirá, loco, haciendo un bosquejo ràpido sobre cuantos machos habrá por acá, uno acierta a entender que no somos tan prolijos y, consecuentement, capaz de que los animalitos a los que has disparado sean hijos míos ¿Entendés, gordo?
El caçador va assentir com aquell que assenteix el que no sap que s’ha de assentir.
El Ós, per la seva part, seguia amb la seva exposició.
– Lo suyo, en este caso, es que yo te devolviera con creces la afrenta ¿Cierto? Date cuenta, energumeno, que puedo desollarte vivo con una técnica depuradísima, soy muy ducho en estas artes. Perooooo … como mi mamá me enseñó que todo chabon merece una oportunidad, vós que preferís … que te desolle vivo o el “uka-uka”?
Davant del dilema el caçador va optar per la segona opció.
Estan documentats casos de relacions íntimes entre humans i animals, si bé entre humans i ossos patagònics no s’ha relatat cap cas – que en tinguem constància – per lo que presumim que no és una de les experiència de les més satisfactòries.
No cal aprofundir en detalls del que va passar però si que fem constar que al caçador li va suposar uns sis mesos de cures físiques i un bon temps per sanar les seqüeles psíquiques que li va provocar aquell “accident”.
El que es coneix com la “revenja del caçador” és un sentiment de frustració inicial i posterior dèria en assolir com i quan sigui la presa que obsessivament vol abatre.
Tal dit i fet. Al cap de un temps la escena es repeteix la escena sinó en el mateix lloc, en una posició no molt llunyana i en el punt de mira del caçador apareixen les mateixes figures, dos cadells de os patagònic i la seva mare.
I, curiosament, el gran os patagònic fa la seva entrada en el escenari.
– ¿Qué pretendés, loco?¿Acabar con mi especie? Vayamos al grano: ¿Muerte o “uka-uka”?
El caçador, resignat, va pensar que la seva dignitat ja no podia veure’s més vilipendiada i que davant la perspectiva de la mort valia més seguir respirant, va deixar-se portar davant la luxúria del animal.
Després de un procés més curt – tot s’ha de dir – de recuperació de ferides, el sentiment de la “revenja del caçador” va tornar a aflorar i amb més força que mai. Era ja una cosa malaltissa.
I, de nou, mateixa situació mateixes potencials víctimes i mateixos protagonistes: el caçador i el gran os patagònic, que va exclamar:
– ¡Ché, querido! ¡Vós no viniste a cazar!!!
Queriures FERRER 