Oblits

Aparco el cotxe.

Verifico que, en lloc d’apagar-lo, no l’hagi tornat a engegar. Aquests cotxes d’avui en dia són més silenciosos que el mut de la Blancaneus.Baixo i em dirigeixo cap el meu destí.

Una sensació de que em deixo quelcom m’envaeix. És una percepció innata que, a més edat, més recurrent. Tampoc la té tothom. Tots coneixem verdaders professionals del oblit. És més, tots en tenim algun a la família, capaç de treure el pitjor de nosaltres.

Primer, és el telèfon? No. El porto. No estan a punt de caure’m els pantalons per no res.

Les claus? No. El paquet de ferralla que ni Sant Pere gosaria traginar m’acompanya des de un famós incident que, encara avui, estic pagant.

Arribats a aquest punt, i sense voler entrar en debats sexistes, s’ha de reconèixer que un dels avantatges de ésser home és no deure’s a la esclavitud de la bossa o “bolso”, element teòricament pràctic que, a partir de un cert preu, es torna en decoratiu i que, en determinats casos, es podria considerar com un “cuarto de mals endreços” portàtil.

Seguim.

La cartera? No.

No serà el paraigua? No. Perquè l’estic empaitant ja se me l’ha emportat el vent. No tinc més de dos mans i d’alguna manera tenia que comprovar que portava les claus i la cartera quan ha decidit anar per la seva.

Així, doncs, potser només es tracta de una falsa sensació. Tirem.

I anem tirant. I començo a creuar-me amb gent, alguns amb una mirada inquisidora, com si volguessin reprovar-me quelcom, però … només la mirada ….

Hòstia!!! La mascareta!!

És el moment que la primera imatge que visualitzes – els que vàrem tenir una infància en blanc i negre i l’adolescència en PalColor – el nano aquell amb americana de mariner i jersei de coll alt que primer es deixava els Donuts i després la maleta d’anar al col·legi.

La frase per aquestes ocasions és “Ja deia jo que em deixava algo!”.

Així … ara … Es pot saber on collons anava jo?