Capficats en transmetre els usos i costums del segle passat a les noves generacions d’avui en dia, en les properes línies parlarem dels PADRINS i les PADRINES.

En anteriors capítols dedicats a cerimònies religioses i, més concretament, als batejos; descrivíem la figura dels PADRINS o PADRINES amb les seves funcions, atribucions i responsabilitats.

Com que normalment aquest càrrec l’exercien els avis, aquesta expressió va quedar lligada amb aquests parents de tal manera que amb el mateix nom també es designava genèricament a qualsevol persona d’edat tingués o no tingués nets.

És important entendre per part del lector que, tot i que en mesura de temps, si bé sembla que parlem d’èpoques properes, el impacte socio-cultural que representa és molt important.

Un exemple el tenim en les relacions familiars. De bell antuvi, en el àmbit rural i menestral català era normal que, al celebrar-se un matrimoni, la nova parella quedava acollida en la casa familiar de un o l’altra. Això permetia el mínim cost de creació de la nova família, el repartiment de despeses de manteniment de la llar i la seguretat de disposar de mà de obra nova per la cura a curt, mig i llarg plaç de la gent gran.

En definitiva, si en tens suficients – de calers – que Déu t’empari allà on caiguis i si no, t’haurem d’acollir a casa amb les normes de la casa. Si ets nora o gendre, i vols menjar/tocar calent … «¡Ajo y agua, a joderse y aguantarse!»

Aquesta dinàmica es va anar perdent en el darrer terç del segle passat degut al desenvolupament econòmic de l’època que va permetre una independència de les dos parts – fills i progenitors – resultant més perjudicada la generació dels més grans, ja que se’ls desprenia del suport directe en la cura dels seus “mals”.

Com que tot torna, en els darrers anys, s’està donant l’efecte contrari, és a dir, el jovent – no sé si de trenta anys en endavant es pot titllar com “jovent” – no s’emancipa; manté el domicili patern/matern com adreça fiscal e introdueix en la llar nous elements – de la mateixa vorera o de l’altre costat de vorera – tan temporalment que no dona temps a identificar-se amb aquell nucli familiar ni aquest a conèixer i confraternitzar amb el/la nouvingut.

Tornem d’allà on venim: Les padrines, àvies o iaies, com es vulgui.

Fonament de la estructura familiar – considerant les llars multi-familiars que anteriorment mencionàvem – la padrina representava l’essència del llinatge de la casa. Sobre ella solia recaure el bon funcionament, alimentació e higiene de la casa; abillada en la sempiterna bata (veure fotografia inferior).

Per fer-vos una idea: Quan parlem de alimentació estem parlant de una gastronomia “mediterrània i de mercat” que, en segons quins plats, superava l’excel·lència. Coneixia més receptes que les poden encabir en la memòria de una Thermomix i les executava amb més precisió que el robot, malgrat els útils que disposava.

L’arribada de un nou membre a la família convertia a la padrina en un suport fonamental en els primers mesos de vida del nadó i alliberava a la mare del tràfec que suposa la cria de un infant acabat de néixer, tot i que no desaprofitava la ocasió per donar el seu parer de forma que s’entengués que allò que deia és el que es tenia que fer; com la meva àvia materna que considerava que la salut era proporcional al pes, és a dir, com més gras i ufanós, millor. Més salut.

– Aquest nen no menja lo que ha de menjar  … Li hauries de posar més carn … com les nenes de Cal Serjant, aquelles sí que estan maques!  

Les nenes de Cal Serjant eren dos “fenómenos”, properes a la obesitat mòrbida, títol que varen assolir quan varen entrar de ple en la menopausa. La meva àvia, però, va aconseguir que gaudís de una salut de ferro però que seixanta anys després encara tingués la sensació de “un ventre buit” després de cada àpat.

Les principals ocupacions i preocupacions del avi eren:

1. Cuidar del tros, parcel·la de terreny principalment dedicada al cultiu de llegums i hortalisses. També podia tractar-se de una superfície no cultivada la qual s’havia de conservar perquè aquella “peça” era de valor i se’n podria treure un bon rendiment.
2. Disposar de la llibreta d’estalvi de La Caixa actualitzada a la data.
3. Passar la tarda al cafè acompanyant les amics/coneguts/saludats amb els que no tan sols compartia temps, sinó jocs de cartes, dominó, lectura de diaris esportius i necrològiques en periòdics generalistes. En cas de que l’establiment – per descans setmanal, quan n’hi havia – estava tancat, sempre hi havia la opció de anar a cal barber, centre de informació de les darreres noves socials del poble, vila o barri.
4. Renovar les receptes dels medicaments al “Seguro” (avui conegut com CAP). Calia renovar o ampliar el parc de medicaments de la família i per això era necessari que, sense cita prèvia (el darrer en arribar era el darrer en entrar), el facultatiu o metge de família – conegut per la seva extraordinària ortografia – expedia un document per medicament amb dos còpies prèvia presentació de la cartilla d’afiliació a la Seguretat Social com la que figura sota aquestes línies.