Les llars, llocs on (en la majoria dels casos) s’hi naixia, s’hi creixia, s’hi tornava després del viatge de nuvis amb una – o dos – boques de més i, malauradament, s’hi moria; eren el castell de la família i la seva ubicació, construcció, decoració, olor o pudor definien als que hi vivien. En uns temps en que poca cosa estava a l’abast de una gran majoria i a molt hi accedia poca gent, imperava una forta cultura del estalvi i el béns de consum i necessitat eren quasi bé el mateixos arreu.
Aquestes reflexions o s’han de llegir sis vegades per entendre-les o estan tan ben resumides que entraran dins d’un examen de d’Història Contemporània.
Total, que els que no heu viscut aquestes èpoques heu de eliminar (temporalment, no fotem el boig) de la vostra consciencia la majoria dels aparells, sistemes de comunicació e informació, etc … per a poder entendre com es mal o benvivia cinquanta anys enrere.
No ens perdem. Estàvem parlant de les llars, de on la gent vivia.
Una bona manera de renovar-la, a part de «modernitzar» el mobiliari (no existia Ikea, o sigui, feu-vos un idea de lo que podia suposar), era pintar o empaperar un tros o la totalitat del habitatge. Ara bé, una cosa era pintar i l’altra empaperar i el tema decoratiu era important per entendre el tarannà de la penya.
Pel que fa al paper pintat, tenim, en primer terme, el que es coneix com empaperat clàssic, propi del dormitori de la iaia o del menjador, de colors i dibuixos discrets que no “cansaven” ni provocaven talls de digestió. Després varen aparèixer els estampats moderns on el bon gust presentava la dimissió davant de unes formes “psicodèliques”, fruit de les al·lucinacions que sofrien algun il·luminats quan consumien substàncies de la família del Aigua del Carme que precisament no eren Aigua del Carme.
És bastant conegut el cas d’un gendre malintencionat que va empaperar la habitació dels avis amb un estampat, diguem-ne, modern amb la esperança de estressar als avis de la casa de tal manera que marxessin cap l’asilo per voluntat pròpia. Com sol passar en la majoria dels cassos els plans no surten com estan pensats i resulta que l’avi, enlloc d’estressar-se, la psicodèlica (i algun medicament de més) el posava molt “tontorrón” tant de dia com de nit, efecte que es va tenir que minimitzar – a petició expressa de la iaia – amb dosis clandestines de bromur en la verdura.
Les cuines, quasi bé, mereixerien un capítol a part ja que era el espai de “més vida” de tot l’habitatge. Feu l’exercici de introspecció que us demanàvem per a imaginar-vos una cuina sense robot, microones, forn elèctric, congelador, espremedor de sucs, torradora de pa, televisor, extractor de fums, vitroceràmica o inducció, i algun altre aparell que em pugui deixar. Teniu la imatge en la vostra ment? Podem tirar endavant?
Doncs, en aquestes cuines amb un frigorífic que mai superava la altura d’un adolescent, amb uns fogons de gas – quan no eren de carbó – alimentats per bombones que traginava un butanero (un dia hem de parlar dels oficis que han desaparegut en la nit del temps); sense més extractor que les obertures que la estància pogués tenir, etc … es varen elaborar els millors plats que hom hagi pogut assaborir mai i que, gràcies a Déu, se n’han perdut molt pocs en la nit del temps (Collons! Quina nit més malparida).
Un punt i a part per el tema dels complements. Dos d’imprescindibles: El frare del temps i la rajola del pagès borratxo. A les imatges em remeto.
Tot i això, el que no podia mancar ja per pròpia necessitat era l’armari de la cuina, un moble d’especial interès. La modularitat, en quan a nombre de calaixos, estants, etc … podia variar però venia a ésser el que es pot apreciar a la imatge on es pot veure el més utilitzat tot i que algunes vegades les portes eren de color blanc.
Evidentment, el que s’hi emmagatzemava corresponia a instruments per cuinar exercint també com a mini-rebost (hi havia vist, alguna vegada, un pernil penjat on havien substituït una porta del armari per una amb mosquitera). En un racó i a la vista de pocs s’amagava l’ampolla d’anís per els traguinyols anònims i clandestins. Alguns calaixos servien de cul-de-sac plens de bolígrafs sense tap, papers del banc, cupons i cartilles del súper, llibretes del seguro, etc … tot allò on es podia perdre qualsevol objecte i quan ho buscaves mai hi apareixia, tot i que n’estaves convençut d’haver-lo vist allí. També et podies ensopegar amb algun Madelman que voltava per allí en missió secreta o tot el «Pot Dixan de les joguines» del quals ja en parlarem en properes ocasions.
Al contrari del que pugui pensar, el pa tenia una ubicació pròpia, enquibida a vegades en el propi armari o segregada. S’utilitzava el que es coneix com a panera o calaix del pa com el de la imatge. En aquella època el petit congelador que tenia cada nevera només servia per fer glaçons o refredar el xampany els dies de Festa Major, per lo que la idea de congelar el pa durant dies era totalment absurda i pròpia d’algun llunàtic. Com carai fots tot un pa dintre aquell espai i quan de temps tardarà en descongelar-se? Com a mínim, l’has de treure dos dies abans!! I és que, a més, les fleques no tallaven el pa!!
Fa cinquanta anys (o potser no tants), només es subministrava pa a les fleques (alguna botiga en començava a vendre, però era de «panificadora» i ja se sap lo que això vil dir!). O sigui, que si volies pa, a la fleca! Ni confiteries, ni gasolineres, ni quioscos, ni pakis, ni merceries, ni rés de tot això! No us ho perdeu: Oblideu-vos de pa integral, de cereals, de sègol, d’espelta, d’aixella, etc … no ho coneixen tot això!. Tot era de blat, menys els panets que eren de Viena. Encara més: Les paneres estaven dissenyades per a contenir 2 dies de pa, ja que els senyors flequers els dilluns lliuraven i el diumenge et tenies que proveir per el mateix dia i el següent, que tampoc hi havia diari, o sigui que ja em diràs!.
No deixem l’armari. Per aquelles calendes, una reconeguda marca de pastisseria industrial va promocionar el consum amb la edició de un col·leccionable de les papallones del mon mundial – conegudes i per conèixer – en pràctics cromos retallats i autoadhesius. La col·lecció no era molt llarga però van imprimir tantes papallones com per inundar el mercat.
Resulta, doncs, que al sobre-estoc de papallones adhesives se li va trobar una ubicació: El armari de la cuina!!. I, de cop i volta, un espai obert per a la natura amb ple de papallones (algunes repetides en portes diferents, com la «Satiro Estigneo») i també qualsevol tipus d’objecte adhesiu, siguin reivindicatiu (Amnistia Internacional), publicitaris (Wynn’s) o, fins i tot d’alguna altra col·lecció que ni Déu sabia com havien arribat a l’armari de la cuina, però allà estaven.
Queriures FERRER 