Un ancià arriba a les portes del cel. Ningú l’obre perquè Sant Pere, en aquell moment, està absent. Jesús, que volta per allà, obre la porta i atén a l’home.
– Déu vos guard. Vós direu …
– Ahh!, No sé, … Em vaig morir i ara em trobo aquí … – balbotejava l’avi que es veia perdut, descol·locat i mancat de records.
– El que passa és que Sant Pere no hi és. No sé pas a on anat, ell té el registre però, en fi, prendrè nota de les dades perquè pugueu entrar – Jesús va entendre que el mort, i mai més ben dit, era seu – … Això … heu passat pel soterrani?
– Si, fa un moment. Allí m’han dit que tenia que pujar en aquesta planta
– Bé, doncs, comencem … nom?
– Jo … Jos … Josep!!!
– Molt bé, Josep, a què us dedicàveu?
– Ay! No ho sé … no me’n recordo … espera! … Ah, si!! … Fuster! Era fuster!
Jesús lliga caps i una suor freda li recorre el cos. Un Josep que feia de fuster!
De cop i volta sembla que el vell comença a recuperar la memòria:
– Si, fuster! I vaig tenir un fill que es va fer molt famós!
Jesús, emocionat, ja no té cap dubte. Llença el registre i abraça a l’ancià.
– Pareeeeee!!!
– Pinochoooooo!!!
Queriures FERRER 