Lo d’en Xavi (en Xevi si fos garrotxí)

27 de gener del 2.024

L’entrenador del F.C. Barcelona, Xavi Hernández anuncia – en roda de premsa posterior a la derrota del equip a casa contra el Villarreal per 3 a 5 – la seva intenció de cessar en les seves funcions al 30 de Juny del 2.024.

Segons la vikipèdia, Panem et circenses (literalment, pa i jocs del circ) és una locució llatina pejorativa que descriu la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la la població o per ocultar fets controvertits proveeix les masses d’aliment i entreteniment de baixa qualitat i amb criteris assistencials. La frase fou creada el segle I pel poeta romà Juvenal. En el seu origen descrivia el costum dels emperadors romans de regalar blat i entrades per al circ per tal de mantenir el poble distret de la política.

Algú – molt hàbilment – va entendre ràpidament que amb el futbol es podia prescindir de regalar blat i fer venir pallassos, bàsicament perquè el propi esport els porta incorporats. Als pallassos.

Des dels emperadors romans als ximples que avui en dia regeixen els nostres destins (i no m’estic referint a cap estament judicial ni a cap jutge en concret, Déu me’n guardi!) la cosa no ha variat tant: És el propi poble el que vol distreure’s de la política, és més, la vol ignorar tot i que amb el invent de la democràcia, el poble és l’actor principal, escull i vitoreja als delinqüents que els hi malgastaran els seus impostos i buidaran els seus anhels de pau, justícia i felicitat a la paperera de la història. Així de cruel i de senzill.

Tornem al futbol. No hi ha activitat, espectacle, entreteniment que doni tant de debat com el futbol i, al igual que la política, pocs s’enriqueixen del que el ciutadà, per pròpia voluntat i de bon grat, hi posa – directa o indirectament –  de la seva butxaca. Ni els debats sobre el temps. Ni sobre el sexe, que ja és dir.

Tothom n’és catedràtic, alguns fins i tot, doctors Honoris Causa:

I el món es torna a dividir.

– Això de’n Xavi amb el Barça ja es veia venir. Ja ho vaig dir jo quan va tornar de Qatar: Va voler treure’s el títol de Capità de Marina Mercant amb el Titanic i ara – pobric – està ben convençut que ell va enfonsar el barco.

– Home, algo hi ha posat ell …

– Què vols que hagi posat, pobre vailet? Aquests mangants d’edat avançada i els mercenaris portuguesos que fa jugar en cada partit que tots tenen els calers fets i han vingut aquí a buidar la caixa.

– Quina caixa? Si no hi ha un puto duro!

– Que no hi ha un duro? Així, per què han vingut? I … han vingut de franc?

Hi ha els Xavistes que, abans de Nadal, tots eren veneçolans; els Laportistes, enamorats de la panxona del President que alguns defineixen com “Corba de la Felicitat” i que arrebossa felicitat pels quatre punts cardinals (per a inscripcions, dirigiu-vos al Enric Massip); els detractors del Director Esportiu i, finalment, el sector “mitjancer”, al que tots els bàndols (diguin el que diguin) els hi paguen la cervesa i que basen el seu argument culpant de la situació a en “Novita” Bertomeu i al Florentino “Borgia”.

Tot i això ens alegrem per el propi Xavi que ha confessat que aquesta decisió li ha tret un gran pes de sobre que no li permetia gaudir de cap moment de tranquil·litat, fustigat per babor i estribor per la Opinió Pública i l’Entorn.

Stop. I aquests … qui son?

Doncs, en el cas de Xavi – i de qualsevol altre feligrès – s’entén que l’Entorn és un grup de gent propera al subjecte que no té altre interès que recordar-li constantment les crítiques que la Opinió Pública aboca sobre ell. No és un grup heterogeni, pot estar format per membres de la pròpia família, assessors, veïns, amics i, fins i tot i en el pitjor dels casos, del proctòleg.

En canvi l’Opinió Publica la formen tots aquells mitjans de comunicació esportius i no tant esportius amb el conseqüent nombre de periodistes col·legiats – exercint com a tal o com a tertulià – que el seu sou depèn del que passa a Can Barça, sigui bo o dolent. La Opinió Publica informa del que passa i quan ha d‘opinar comença la frase amb “fonts dignes de confiança … “ per acabar culpant a l’Entorn de la mala influència que exerceix sobre el pobre bon jan.

S’ha entès? Doncs ara ha aparegut per aquí un de molt savi que em diu que això va a l’inrevés, que l’Entorn és la premsa i la Opinió Publica son tota aquella colla que dèiem amb el proctòleg afegint-hi també els tertulians de la barra del Bar Montserrat (perquè els del Bar Paco son tots del Madrit).

Sigui com sigui, Panem et Circenses per aquesta setmana.

Déu n’hi dó!

Escenes de matrimoni

Un matrimoni d’edat avançada es posa al llit. Avui, la senyora de la casa se sent “romàntica” i té ganes de xerrar just en el moment en que el seu marit començava a dormir-se:

– Quan érem més joves, m’agafaves les mans per a dormir-me

De mala gana, l’home es gira, pren una mà de la seva dona e intenta, de nou, dormir-se.

– I … em feies un petó …

Una mica més incòmode, el bon home s’acosta a la dona i li fa un petó a la galta.

Trenta segons més tard:

– … perquè després em mossegaves el coll!

Més decidit, el senyor s’aixeca del llit i se’n va cap el bany.

– I a on vas ara? – li pregunta la seva muller

– Collons! A buscar la dentadura!!

Movimiento Simio

Cierto día, la USGS (United States Geological Survey) sita en Reston (Virginia, EE.UU.) remitió una telegrama a la Comandancia de la Guardia Civil de Cáceres (Extremadura, España) con el siguiente texto:

PREDICCIONES INDICAN MOVIMIENTO SISMICO LOCALIZADO EN SU ZONA – stop- EPICENTRO UBICADO EN NAVAS DEL MADROÑO – stop – SALUDOS – stop

OCHO días después, la Comandancia de la Guardia Civil de Cáceres (Extremadura, España) remitió a la USGS (United States Geological Survey) un telegrama con el siguiente texto:

MOVIMIENTO SIMIO DESARTICULADO – stop – EPICENTRO Y SU BANDA PUESTOS A DISPOSICIÓN JUDICIAL – stop – PERDONEN RETRASO RESPUESTA – stop – HEMOS SUFRIDO TERREMOTO DE DOS PARES DE COJONES – stop – SALUDOS CORDIALES – stop

Uno que tenia sed

Entra un esqueleto en un bar y se acerca a la barra.

– Camarero, por favor.

– ¿Qué desea, señor?

– Una cerveza y una fregona.

Frutos del Deseo

Una tarde cualquiera, un niño de 7 años oye unos sonidos extraños procedentes de la habitación de su hermana, una joven de 18 años. Mira por la cerradura de la puerta y observa sorprendido a su hermana, desnuda, encima de la cama, como masajeandose y murmurando:

– ¡Quiero un hombre! …  ¡Quiero un hombre!

La escena, más que dejarle sorprendido, lo deja atónito pues no acaba de entender cuál era el motivo del ritual que su hermana practicaba. La sorpresa aparece cuando, tres días después, en ausencia de sus padres en la casa se da de bruces con un joven que salía de la habitación de su hermana.

En aquel momento entendió lo que había ocurrido tres días atrás y quiso aprovechar la situación para su propio beneficio. Corriendo, volvió a su habitación, se cerró con llave, se quitó la ropa, saltó encima de la cama e intentando imitar los movimientos que su hermana realizó; empezó a recitar:

– ¡Quiero una bicicleta! … ¡Quiero una bicicleta!

Tominònims

La semàntica que estudia el significat de les paraules defineix que dos expressions són sinònimes quan tenen un significat igual o molt similar. En contraposició, un antònim és aquell mot que té un significat totalment oposat a un altre. Però la cosa no queda aquí. Hi ha una tercera opció que son els tominònims* que no son ni sinònims ni antònims.

La millor manera d’explicar aquest concepte, ja de per sí complicat, és fer-ho a través d’exemples:

Son tominònimes les expressions INCOMODAR, MOLESTAR i TOCAR els COLLONS. En un primer anàlisi del seu significat podríem concloure que venen a ésser el mateix però, realment, presenten substancials diferències. Un cop més, ens remetrem a exemples quotidians per aclarir conceptes.

Suposem que a les 02:45 de la matinada de qualsevol dia, agafem el «llistín de telèfons» i anem a escollir un numero de telèfon al atzar.

Parèntesi.

Arribats a aquest punt cal un aclariment previ. Què és un “llistín de telèfons”?

Quan els telèfons estaven enganxats a la paret, cada domicili – per explicar-ho ràpid – tenia un numero que l’identificava. Com ara.

El que no hi havia en l’aparell era la “Agenda de Contactos”. Calia, doncs, que tots els “Contactos” de tothom es recopilessin ordenats alfabèticament en un suport escrit, el “llistín”. Com a mínim, els de la mateixa província. De volum variable (com més habitada la província, més volum) i gratuït es renovava anyalment i la seva distribució era personal, és a dir, s’entregava en mà a canvi del de l’any anterior. A part de guia telefònica, tenien usos diversos com “falcadors” de taules i altre mobiliari, arma llancívola, etc … i quan estaven ordenats per “Categorias” se’n deien “Páginas Amarillas”.

Seguim.

Dèiem que estem a les 02:45 A.M. i hem escollit un numero de telèfon qualsevol. És  indispensable que no sigui de una entitat o empresa, és a dir, que a l’altre costat de línia hi hagi un particular que, sobretot, no treballi en un torn de nit.

Sona el telèfon. Algú, amb el cos i l’esperit ben adormits, contesta:

– Siiii?

– Hola. En Dionís … què hi és?

– No, s’ha equivocat.

– Ay! Perdoni.

D’això se’n diu INCOMODAR.

Una hora més tard, concretament, a les 03:45 A.M. tornem a trucar al mateix numero:

– Diguim?

– Bones. Em pots passar amb en Dionís, si et plau?

– Aquí no hi ha cap Dionís!

– Val, doncs, perdoneu. Adeu-siau!

– Grffff !

Això és MOLESTAR.

Finalment, a TOCAR ELS COLLONS s’hi arriba quan a les 04:15 A.M., o sigui, mitja hora més tard;  i fas una darrera trucada al mateix número:

– Holaaaa! Sóc en Dionís … Algú ha demanat per a mi???

(*) El concepte de sinònims el va definir un tal Simón no-se-què. Un que es deia Antonio va establir el que vol dir antònim, i un tal Tomàs va implantar el concepte de tominònim. Jo tampoc m’ho acabo de creure però  a mi m’ho varen vendre així. Què voleu que us digui.

Problemes de memòria

Un ancià arriba a les portes del cel. Ningú l’obre perquè Sant Pere, en aquell moment, està absent. Jesús, que volta per allà, obre la porta i atén a l’home.

– Déu vos guard. Vós direu …

– Ahh!, No sé, … Em vaig morir i ara em trobo aquí … – balbotejava l’avi que es veia perdut, descol·locat i mancat de records.

– El que passa és que Sant Pere no hi és. No sé pas a on anat, ell té el registre però, en fi, prendrè nota de les dades perquè pugueu entrar – Jesús va entendre que el mort, i mai més ben dit, era seu – … Això … heu passat pel soterrani?

– Si, fa un moment. Allí m’han dit que tenia que pujar en aquesta planta

– Bé, doncs, comencem … nom?

– Jo … Jos … Josep!!!

– Molt bé, Josep, a què us dedicàveu?

– Ay! No ho sé … no me’n recordo … espera! … Ah, si!! … Fuster! Era fuster!

Jesús lliga caps i una suor freda li recorre el cos. Un Josep que feia de fuster!

De cop i volta sembla que el vell comença a recuperar la memòria:

– Si, fuster! I vaig tenir un fill que es va fer molt famós!

Jesús, emocionat, ja no té cap dubte. Llença el registre i abraça a l’ancià.

– Pareeeeee!!!

– Pinochoooooo!!!

Un majordom fidel

Un home molt ric vol parlar en la seva esposa que està en la residència familiar, pren el telèfon i marca el número:

– Siiiii? – respon a la trucada el majordom

– Posa’m amb la senyora! – ordena el milionari

– De seguida, però haurà d’atendre una estona, si vos plau, perquè està en la seva cambra amb el senyor celebrant la seva intimitat

– Com?? Amb un senyor??? «Celebrant la seva intimitat»??? Però … què s’ha pensat aquesta mala bèstia???? Escolta, saps què …..???

– Senyor?

– Ja pots anar al armer, agafes la escopeta de cartutxos, prens dos cartutxos, en fots un a cada canó, te’n vas a la cambra i els hi etzibes un tret a cadascú!! Entesos??? – mana el ric emprenyat com una mona

– Si, senyor.

– … I ja et pots afanyar que jo estaré pendent aquí esperant a que m’expliquis com t’ha anat. Jo no penjo, espero. Val????

– Si, senyor – respon el majordom que ha entès les instruccions i va per feina

Des de l’altre costat de línea s’escolten passes, portes, com es carrega un arma, més passes, més portes, crits; més crits, trets, vidres trencats, passes, portes, … i el majordom pren l’auricular.

– Senyor?

– Què? Ha anat bé? Tots dos han caigut?

– No del tot, senyor. A la senyora he aconseguit disparar-la i, crec, que està morta. Al senyor, en canvi, no l’he pogut encertat de ple perquè ha saltat del llit al primer tret, ha saltat per la finestra, ha caigut sobre l’hivernacle i ha desaparegut. Però no es preocupi, senyor, torno a carregar la escopeta i vaig a la seva búsqueda – relata el majordom

– Hivernacle? Quin hivernacle? A casa no tenim cap hivernacle … A on he trucat jo? … Uy! Perdoni!!

La llei de Murphy

El enunciat de la llei de Murphy és:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Aquesta llei que és vàlida per totes les disciplines científiques ha estat la més coneguda i publicitada, però existeixen d’altres lleis inèdites que cal conèixer:

  • Quan precises obrir una porta i tens una sola mà lliure per fer-ho, la clau sempre estarà en la butxaca oposada (Llei de Puigdevall)
  • La única vegada que la porta es tenca sola és quan t’has deixat les claus a dins (Llei de Puigdemont)
  • Quan tinguis les mans plenes de grassa, el nas començarà a picar-te en menys de 10 segons (Llei de Llapart per a mecànics)
  • L’assegurança ho cobreix tot, menys el que t’ha passat a tu (Llei Universal de les Asseguradores)
  • Quan les coses semblen que van millor, és que t’has deixat algo (Primer corol·lari de’n Sidralla)
  • Si mantens la calma quan tothom perd el cap, no hi ha dubte que no has captat la gravetat del problema (Axioma de Bacardí)
  • Els problemes ni es creen ni es resolen, només es transformen (Llei de la Persistència de la Caixa B)
  • La probabilitat de que et taquis menjant es directament proporcional a la necessitat que tinguis d’estar net (Llei de Zebralin)
  • En el moment d’apuntar el cul a la tassa del wàter, sona el timbre de la porta (Llei de’n Roca)
  • Sempre que arribis aviat a una reunió, no hi haurà ningú per comprobar-ho i si, pel contrari, arribes tard; tothom haurà arribat abans que tú (Principi de’n Babot)
  • La velocitat del vent augmenta proporcionalment al preu del pentinat (Llei de’n Bonadona)

El perro gorilero

Un señor – que no un rey – se va a cazar gorilas en África Central y tan pronto pone pie en el suelo, se pone en contacto con el mejor guía para la caza de gorila. Este individuo le informa:

– Lo que le hace falta a usted es una red, una escopeta de dos cañones recortados y un perro gorilero.

– ¿Un perro gorilero? – responde el señor

El guía le aclara el tema:

– Lo que vamos a hacer es que yo me subo a un árbol, lo zarandeo, el gorila cae del árbol, el perro le muerde los huevos y, entonces, usted le echa la red encima.

– Entonces, ¿Para qué quiero la escopeta? – pregunta con mucha lógica el cazador

– Pues, si me caigo yo en lugar del gorila, mate al perro.

Holmes & Watson d’acampada

Sherlock Holmes i el Dr. Watson se’n van d’acampada i a les 4 de la matinada, Holmes desperta al seu soci.

– Watson, miri al cel i diguim què veu

– Veig milions d’estrelles

– I què li diu això?

Després de pensar una estona, Watson respon:

– Astronòmicament, em diu que hi ha milions de galàxies i, potencialment, bilions de planetes. Cronològicament, dedueixo que son les quatre i deu. Teològicament, aprecio que Déu és totpoderós i que som petits e insignificants. Meteorologicament, em diu que demà tindrem un bon dia.

Es fa el silenci i el Dr. Watson pregunta:

– I, a vostè, Holmes, que li diu això?

– Que es vostè una mica aturat, Watson. Ens han robat la tenda de campanya!!

Frases Exitosas en el FUTBOL

«A medida que uno va ganando cosas, se hamburguesa» (Carlos Tévez, futbolista argentino)

«Como todo equipo africano, Jamaica será un rival díficil» (Edison Cavani, futbolista uruguayo)

«Perdimos porque no ganamos» (Ronaldo, futbolista brasileño)

«Cuando eramos niños, a muchos amigos les gustaba el baloncesto y, a otros, el básquet» (Sergio Ramos, futbolista español)

«Quiero agradecerles a mis padres, en especial, a mi padre y a mi madre» (Alessandro Altobelli, futbolista italiano)

«Vi al arquero adelantado y se la tiré por arriba. Fue un gol de odontología» (Nelson Pedetti, futbolista uruguayo)

«Del país al que iré no puedo decir contar nada, sólo voy a adelantar que se trata de un equipo brasileño» (Murci Rojas, futbolista chileno)

«El fútbol es como el ajedrez, pero sin dados» (Lukas Podolsky, futbolista alemán)

«¿Qué cuantos pulmones tengo? Uno, como todo el mundo» («Mostaza» Merlo, futbolista argentino)

«Sí, me siento muy bien físicamente. Eso es, entre otras cosas, gracias a la dieta que me recetó la nutricionista, basada en hidrocarburos» (Gustavo Biscayzacu, futbolista uruguayo)

El cec a la platja

Un invident està a la vora del mar preparat per donar-se un bany. Al voltant de la seva cintura porta lligada el que sembla una nina inflable d’aquelles que serveixen per fer companyia en les nits (i dies) de solitud i manca d’afecte.

Un turista del país, amb la sana intenció d’ajudar-lo en el seu bany al mar, li fa esment de la situació.

– Vatua l’olla, doncs! – es lamenta el cec

– Què passa? – li pregunta el voluntari

– Doncs que porto quinze dies fent-li l’amor al patito del flotador!!

La padrina i el joier egipci

Una senyora de edat entra en una joieria regentada per un egipci. Està interessada en comprar un anell.

L’àrab li mostra una safata amb varis models. Ella dirigeix la seva atenció sobre un anell amb un petit diamant encrestat. En un intent desesperat perquè la joia no se li escapi de les mans, un moviment brusc de la senyora provoca l’esclat de un pet difícil d’amagar.

– Y éste, … ¿Què precio tiene? – pregunta la senyora més focalitzada en desviar l’atenció de l’incident que no pas conèixer el valor de l’anell.

– Ja! – respon l’egipci – Si tu tocas anillo, te tiras pedo, cuando te diga presio … te vas a cagar toda!

8 de Març

Sant Joan de Déu, Sant Julià, Santa Aurèlia, Sant Apol·loni

Dia Internacional de la Dona Treballadora

L’empoderament de les dones és un element essencial per a poder construir una societat igualitària. La societat patriarcal actual en la qual vivim, es basa en una distribució desigual de poders, atorgant certs privilegis als homes envers les dones. (Institut català de les Dones)

EMPODERAR: Fer que (una persona o un grup social, especialment desafavorits) aconsegueixin la força o els mitjans necessaris per a enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics, socials o laborals.

A la veïna, la carnissera, no li feia falta cap empoderament. Tenia uns braços tan gruixuts que durant molt de temps vaig estar convençut que estava emparentada amb el ninot de Michelin aquell famós home-pneumàtic creat el 1936 amb el nom de Bibendum.

En una juguesca pre-adolescent, vàrem reptar a un amic que si aconseguia treure-la del seu taulell en contra de la seva voluntat tindria una recompensa. Al molt imbècil no se li va ocórrer res més original que tocar-li els nassos dins del seu establiment a base de increpar-la e insultar-la. Tenia calculat, després d’apreciar que la diferència de pes entre ell i la voluptuosa xarcutera voltava els 60 quilos, donar-se a la fuga sense gaire perill de ésser capturat per deixar que el temps – que tot ho esborra i tot ho enmerda – fes la seva feina i l’incident passés a l’oblit i la llegenda.

Aquest pla tant perfecte no tenia en compte la possibilitat d’ensopegar amb un algun transeünt, tal i com realment va passar, fet que va permetre a la carnissera enxarpar a l’audaç jove.

La hòstia amb que el va obsequiar va ésser espectacular. Un “txacccc!!” fort, sec i “ahuecado” – com dirien els castellans – que es va sentir de cap a cap del carrer. El braç de la Bibendum va baixar des de una altura superior al omòplat i amb la mà estesa va impactar en la galta dreta d’aquell infeliç.

Mare de Déu, quina castanya!.

Després, i contra tot pronòstic, el nano es va incorporar i encara va córrer uns cinquanta metres per acabar caient en rodó enmig del carrer. Tots, nosaltres, els vianants i la pròpia carnissera vàrem assistir-lo. No va costar gaire tornar-lo a posar en òrbita, però, al contestar-nos ho va fer en unes paraules que cap dels que érem allí vàrem aconseguir entendre. I no hi havia manera, el paio seguia xerrant quelcom inintel·ligible. Estava clar que es tractava de una lesió cerebral. 

En aquell moment, uns turistes varen ficar el cap enmig del pollastre que es va formar i un d’ells va explicar als altres què estava passant. Com si de una aparició es tractés, en Mandri (sobrenom del ferit, que ja vos faré cinc cèntims del seu origen) al sentir-los conversar es va reincorporar sobtadament, se li va il·luminar la cara i va iniciar un diàleg amb els turistes com aquell que explica una recepta gastronòmica.

En la època en que es va esdevenir aquests fets, la electrònica encara era incipient i dels xips no se’n parlava gens, però el que li va succeir al xicot va ésser que el impacte de la bufetada va fer que el micro-processador de parla estrangera – versió holandesa com el dels turistes – s’ubiqués en el sòcol que la majoria dels homes tenim buit i que la minoria el té ocupat amb el xip de la sensibilitat i neteja.

A l’Eugeni Serratorta, nom de la víctima de la Bibendum, el vàrem sobrenomenar Mandri perquè el seu pare era clavat que un tal Dr. Esquerdo, un personatge força lleig que era la imatge de un producte farmacèutic – el “Cerebrino Mandri” – prescrit per dolors de diversa índole, sobretot, el maldecap. El paio era tant o més lleig que el seu pare i no era un vailet amb gaires llums, tot i que ho combinava amb una valentia inconscient que ratllava la conducta suïcida en episodis com el de la carnissera. De fet, arran d’aquesta història li vàrem canviar el sobrenom per “Tulipes”, per lo dels holandesos i d’aquella feta, a en Tulipes no li va anar tant malament, no us penseu: el va contractar el Barça, no per les seves qualitats futbolístiques, sinó per fer d’intèrpret i acompanyant dels nombrosos jugadors holandesos que fitxaven.

N’hi va haver-hi un, però, que d’aquell episodi en va voler treure un rèdit empresarial: el promès de la carnissera,  Juan Luis Limado àlies “Cruasán”.

El tal Cruasán va tenir la sensacional idea de crear una acadèmia de idiomes basada amb un mètode revolucionari d’aprenentatge de llengües estrangeres que es definia com de “contacte intens” contrastat i avalat per les millors universitats europees i americanes.

Aquest mètode anava dirigit als majors d’edat perquè, com podreu imaginar, fregava la legalitat vigent si s’aplicava a menors.

En horari extra-laboral, la carnissera repetia fil per randa el mateix que va practicar amb el pobre Mandri, amb la diferència de que, abans de la castanya, preguntava al individu en quin costat, si el dret o l’esquerra. Independentment de la galta escollida, els hi etzibava el “guantazo” i esperar a veure com reaccionava, quin idioma havia aprés, quin xip es reubicava en el sòcol.

Obvia mencionar que quan el candidat a la hòstia presumia en excés de sensibilitat i sentit de l’ordre i de neteja era desestimat en la mateixa pre-inscripció al·legant problemes de excés de demanda versus la oferta.  

Va ésser un negoci pírric i de curta durada el que va muntar en Cruasán, més que tot, per la mala sort, bàsicament, a causa de dos personatges del País Basc que per, contactes en el país, havien  tingut notícies d’aquest mètode revolucionari.

El primer client, però, va ésser un senyor del país, solter i respectable que, amb l’ànim d’expandir el seu cercle d’amistats a l’estranger, va contractar un curs complet de francès.

El error de càlcul d’en Cruasán va ésser no disposar de una distància suficient llarga perquè la víctima hi anés donat tombs abans de caure rodó. Els famosos cinquanta metres que va fer en Mandri. En un espai tancat i amb dimensions més reduïdes, acabaven estampats a la paret i les conseqüències, llavors, eren imprevisibles.

En el cas del senyor solter, al despertar-lo, varen comprovar amb amarga sorpresa que aquell home parlava el danès amb fluïdesa, quan havia pagat per el francès. Massa poc trajecte i una paret massa propera.

El cas dels dos bascos va ésser diferent, tot i que tots dos hi van raure per aconseguir el First Certificate d’anglès. El primer no va adquirir cap coneixement extraordinari. Només varen aconseguir canviar-li l’accent: a partir d’aquell moment només parlava castellà amb accent andalús.

I amb al segon basc varen tenir que tancar el negoci perquè no tant sols els va denunciar sinó que a la galeta que va rebre de la carnissera, ell s’hi va tornar amb la mateixa tècnica e intensitat, deixant a la carnissera Michelin tant mal parada que va estar en observació durant un parell de dies.

D’aquella aventura no se’n va saber res més, ni d’en Cruasán, que va desaparèixer, mai més se’n va a saber d’ell, abandonant a la pobra carnissera – la Leonor – a la seva sort.

Tampoc li va anar tant malament ja el cap dels anys es va ajuntar  amb un ballarí cubà que, buscant asil, es va casar amb ella, se’n varen anar a viure a la costa, varen obrir una peixateria, després una marisqueria, una gelateria ambulant i va arribar la pandèmia i els negocis se’n van anar en orris i la parella cap a Cuba, a casa de la mare d’ell. Actualment, la Leonor, treballa com a preparadora de dones boxejadores i ell, en Jacinto, ha tornat al Tropicana. De lampista.

En fi, en aquesta vida, de tot se’n aprèn.

Diccionari ampliat (català)

  • Basquet : Nan o ésser diminut que viu i treballa a Euskadi, tant en la part espanyola com francesa.
  • Pentalions : Prendes de vestir de la meitat inferior del cos humà – sense distinció de sexe – que tenen cinc manegues, dissenyades per a subjectes amb un excés de cames. Es basa en el concepte de que si hi ha gent que li falten cames, també en pot haver-hi que n’hi sobrin.
  • Cago : Vehicle no motogitzat amb dues o mes godes que habitualment va es veu en camins i caguetegues.
  • Cordó : Presenvatiu
  • Fa : Nota musical amb gust de les llimones del Carib.
  • Organisme : Orgasme ocasionat pel consum indiscriminat d’anís.
  • Econyomat : Supermercat del sexe.
  • Gall : Au homosexual (mascle)
  • Gayina : Au homosexual (femella)
  • Crossa : Quarta pota ortopèdica de un actor porno lesionat.
  • Pet : crit de llibertat del aire corromput que passa per un tub brut i quan peta, put.
  • Rot : Pet en ascensor
  • Ascensorista : Regulador d’eruptes.
  • Desperitar : Despertar-se de un somni profund valorant al acte els danys causats.
  • Atlantic : Línia aèria de les Illes Feroès que dóna nom a un oceà.
  • Mescou : Expressió utilitzada per ciutadans russos quan acaben de tastar un bitxo.
  • Bitxo : Planta hort-fructícola que fa recordar a determinats russos el nom de la seva capital.
  • Infollmació : Conjunt organitzat de dades processades per un boig o boja.
  • Mosquetó : Mosquit armat.
  • Exorcista : Un que abans havia exercit de orcista.
  • Disputa : Debat entre adulteres.
  • Estenedor : Masculí de sa forquilla.
  • Calb : Cara-continuat.
  • Il·lús : Portuguès innocent.
  • Ascopeta : Expressió catalana d’avís d’emergència nuclear.
  • Desempolvar : Abortar.
  • Entrebesties : Converses period´ístiques entre animals.
  • Transviastit : Homosexual disfressat de troleibús.
  • Petuland : Terra de les petunies.
  • Anocorneta : Místic reclós en la seva soledat de meditació i oració que obté manutenció exhibint les seves habilitats com tocar la trompeta amb el cul.
  • Bragada Criminal : Grup armat policial especialitzat en la resolució dels crims de gènere
  • Menstruositat : Bestialitat creada – si fa o no fa – cada trenta dies.
  • Trogoltita : Individu prehistòric amb un penis desproporcionat.
  • Port : Animal domèstit que viu en tuadres i fa porteries.
  • Porta : Ibídem, però en femení. (Au! tots a buscar què significa «Ibídem»)
  • Pau : Mambra infarior da la cama qua sarvaix par a caminar.
  • Consolida : Consolador sense tornada. Només d’anada.
  • Semenstral : Ejaculació produïda cada sis mesos. Quantificació de la freqüència sexual masculina a partir dels cinquanta.
  • Monoteisme : Creença religiosa basada en la existència de un primat únic.
  • Santdrer : Recipient on s’aboquen les restes calcinades dels sants i beats.
  • Escuradents : Expressió que serveix per assenyalar a un dentista.

CC SMS XX: Introducció

Tot això ve del dia en que un graciós va explicar un acudit a un adolescent:

– Ei … un de curt però bo … estan dos-cents xinos jugant a futbol dins de una cabina de telèfons i se sent “Goooool!!!” i després se sent a un que diu “Collons, si me’l deixeu sol!!!”   

El jove no va tenir cap reacció altre que preguntar:

– I … que és una cabina de telèfons?

¡Vés a saber què es va imaginar aquell nano del que era una cabina de telèfons plena de xinos!

El cas és que, per un costat, de que el jovent d’avui en dia ni sap ni vol saber com era la nostra vida a la seva edat (tampoc ens feia gaire gràcia, quan erem com ells, de sentir històries de la gana de la post-guerra) i nosaltres no som prou conscients del que hem perdut pel camí en poc temps gràcies a una revolució – més que evolució – tecnològica.

Però no us preocupeu, amics, que aquí estic jo per a instruir al personal i refrescar la memòria a la penya.

CC SMS XX. Capítol 1: Coses de la llar (I)

Les llars, llocs on (en la majoria dels casos) s’hi naixia, s’hi creixia, s’hi tornava després del viatge de nuvis amb una – o dos – boques de més i, malauradament, s’hi moria; eren el castell de la família i la seva ubicació, construcció, decoració, olor o pudor definien als que hi vivien. En uns temps en que poca cosa estava a l’abast de una gran majoria i a molt hi accedia poca gent, imperava una forta cultura del estalvi i el béns de consum i necessitat eren quasi bé el mateixos arreu.

Aquestes reflexions o s’han de llegir sis vegades per entendre-les o estan tan ben resumides que entraran dins d’un examen de d’Història Contemporània.

Total, que els que no heu viscut aquestes èpoques heu de eliminar (temporalment, no fotem el boig) de la vostra consciencia la majoria dels aparells, sistemes de comunicació e informació, etc … per a poder entendre com es mal o benvivia cinquanta anys enrere.  

No ens perdem. Estàvem parlant de les llars, de on la gent vivia.

Una bona manera de renovar-la, a part de «modernitzar» el mobiliari (no existia Ikea, o sigui, feu-vos un idea de lo que podia suposar), era pintar o empaperar un tros o la totalitat del habitatge. Ara bé, una cosa era pintar i l’altra empaperar i el tema decoratiu era important per entendre el tarannà de la penya.

Empaperat clàssic
Empaperat modern

Pel que fa al paper pintat, tenim, en primer terme, el que es coneix com empaperat clàssic, propi del dormitori de la iaia o del menjador, de colors i dibuixos discrets que no “cansaven” ni provocaven talls de digestió. Després varen aparèixer els estampats moderns on el bon gust presentava la dimissió davant de unes formes “psicodèliques”, fruit  de les al·lucinacions que sofrien algun il·luminats quan consumien substàncies de la família del Aigua del Carme que precisament no eren Aigua del Carme. 

És bastant conegut el cas d’un gendre malintencionat que va empaperar la habitació dels avis amb un estampat, diguem-ne, modern amb la esperança de estressar als avis de la casa de tal manera que marxessin cap l’asilo per voluntat pròpia. Com sol passar en la majoria dels cassos els plans no surten com estan pensats i resulta que l’avi, enlloc d’estressar-se, la psicodèlica (i algun medicament de més)  el posava molt “tontorrón” tant de dia com de nit, efecte que es va tenir que minimitzar – a petició expressa de la iaia – amb dosis clandestines de bromur en la verdura.

Les cuines, quasi bé, mereixerien un capítol a part ja que era el espai de “més vida” de tot l’habitatge. Feu l’exercici de introspecció que us demanàvem per a imaginar-vos una cuina sense robot, microones, forn elèctric, congelador, espremedor de sucs, torradora de pa, televisor, extractor de fums, vitroceràmica o inducció, i algun altre aparell que em pugui deixar. Teniu la imatge en la vostra ment? Podem tirar endavant?

Doncs, en aquestes cuines amb un frigorífic que mai superava la altura d’un adolescent, amb uns fogons de gas – quan no eren de carbó – alimentats per bombones que traginava un butanero (un dia hem de parlar dels oficis que han desaparegut en la nit del temps); sense més extractor que les obertures que la estància pogués tenir, etc … es varen elaborar els millors plats que hom hagi pogut assaborir mai i que, gràcies a Déu, se n’han perdut molt pocs en la nit del temps (Collons! Quina nit més malparida).

El frare del temps

Un punt i a part per el tema dels complements. Dos d’imprescindibles: El frare del temps i la rajola del pagès borratxo. A les imatges em remeto.

La rajola en qüestió

 

 

 

 

Tot i això, el que no podia mancar ja per pròpia necessitat era l’armari de la cuina, un moble d’especial interès. La modularitat, en quan a nombre de calaixos, estants, etc … podia variar però venia a ésser el que es pot apreciar a la imatge on es pot veure el més utilitzat tot i que algunes vegades les portes eren de color blanc. 

L’armari de la cuina

Evidentment, el que s’hi emmagatzemava corresponia a instruments per cuinar exercint també com a mini-rebost (hi havia vist, alguna vegada, un pernil penjat on havien substituït una porta del armari per una amb mosquitera). En un racó i a la vista de pocs s’amagava l’ampolla d’anís per els traguinyols anònims i clandestins. Alguns calaixos servien de cul-de-sac plens de bolígrafs sense tap, papers del banc, cupons i cartilles del súper, llibretes del seguro, etc … tot allò on es podia perdre qualsevol objecte i quan ho buscaves mai hi apareixia, tot i que n’estaves convençut d’haver-lo vist allí. També et podies ensopegar amb algun Madelman que voltava per allí en missió secreta o tot el «Pot Dixan de les joguines» del quals ja en parlarem en properes ocasions.

Panera
Panera

Al contrari del que pugui pensar, el pa tenia una ubicació pròpia, enquibida a vegades en el propi armari o segregada. S’utilitzava el que es coneix com a panera o calaix del pa com el de la imatge. En aquella època el petit congelador que tenia cada nevera només servia per fer glaçons o refredar el xampany els dies de Festa Major, per lo que la idea de congelar el pa durant dies era totalment absurda i pròpia d’algun llunàtic. Com carai fots tot un pa dintre aquell espai i quan de temps tardarà en descongelar-se? Com a mínim, l’has de treure dos dies abans!! I és que, a més, les fleques no tallaven el pa!!

Fa cinquanta anys (o potser no tants), només es subministrava pa a les fleques (alguna botiga en començava a vendre, però era de «panificadora» i ja se sap lo que això vil dir!). O sigui,  que si volies pa, a la fleca! Ni confiteries, ni gasolineres, ni quioscos, ni pakis, ni merceries, ni rés de tot això! No us ho perdeu: Oblideu-vos de pa integral, de cereals, de sègol, d’espelta, d’aixella, etc … no ho coneixen tot això!. Tot era de blat, menys els panets que eren de Viena. Encara més: Les paneres estaven dissenyades per a contenir 2 dies de pa, ja que els senyors flequers els dilluns lliuraven i el diumenge et tenies que proveir per el mateix dia i el següent, que tampoc hi havia diari, o sigui que ja em diràs!. 

No deixem l’armari. Per aquelles calendes, una reconeguda marca de pastisseria industrial va promocionar el consum amb la edició de un col·leccionable de les papallones del mon mundial – conegudes i per conèixer – en pràctics cromos retallats i autoadhesius. La col·lecció no era molt llarga però van imprimir tantes papallones com per inundar el mercat. 

Les papallones autoadhesives

Resulta, doncs, que al sobre-estoc de papallones adhesives se li va trobar una ubicació: El armari de la cuina!!. I, de cop i volta, un espai obert per a la natura amb ple de papallones (algunes repetides en portes diferents, com la «Satiro Estigneo») i també  qualsevol tipus d’objecte adhesiu, siguin reivindicatiu (Amnistia Internacional), publicitaris (Wynn’s) o, fins i tot d’alguna altra col·lecció que ni Déu sabia com havien arribat a l’armari de la cuina, però allà estaven.

 

Un borracho en un autobús

Sube un borracho a un autobús y grita:

– ¡Los de atrás sois una pandilla de cabrones, los del medio … unos maricones y los de delante … unos hijos de puta!

El conductor, con un frenazo, para en seco el vehículo, agarra al borracho por la solapa y le dice:

– A ver, repite si tienes huevos … ¿Quienes son los hijos de puta, los maricones y los cabrones?

A lo que el borracho le responde:

– ¡Y yo qué sé! ¡Con el frenazo que has dado … están todos mezclados!