Autor: xicufer

Professions

Fa un temps, un company que, entre esposes, novies i parelles ja en portava quatre; em va confessar que per a triomfar amb les dones només calia tenir tres virtuts, a saber: Ésser carinyós, saber cuinar i saber fer massatges. Em va assegurar, també, que a ell el que li fallava era lo del massatgista.

Tres dones li va costar la mancança quan amb un curs encara no de mig any li haguessin durat pla més. Pel que es veu, de tendresa no n’hi mancava i era conegut com el “Rei del Ànec amb Naps”.

Mentalment, vaig fer inventari de les virtuts que jo exhibia en aquell moment (moltes de les quals se’ls ha menjat el temps) i em vaig preveure un futur incert amb les senyores.

L’altra dia vaig haver d’anar al fisioterapeuta. Faré un punt i a part relacionat amb aquest tema: Encara no he aclarit (tot i que m’ho han explicat deu vegades) quina diferència hi ha entre una/un fisioterapeuta, una/un osteòpata i una/un massatgista. I, de pas, que m’expliqui que és i que es dedica una/un terapeuta, que em faig la pixa una/un lio.

Tornem amb el fisio.

En una sessió de mitja hora i mitjançant d’un joc diabòlic de mans em va “desbloquejar” les cervicals que, per lo vist, les tenia “agarrotades”. Ho va fer tant bé que vaig tenir la temptació de preguntar-li:

– Tu saps cuinar?

Per no caure en el ridícul absolut vaig optar – un cop finalitzada la sessió – per anul·lar una cita per la meva senyora que prèviament havia reservat, no fos cas que per posar-me la columna a lloc quedi tant fotut com el banyut de la escopeta.

El banyut de l’escopeta. D’aquest cas se’n va parlar bastant: Un home que tornava a casa seva després de una jornada àrdua, al trobar-se a la seva muller en el llit amb un altre home, el seu millor amic i, enfurismat, va agafar la escopeta de cacera i amb dos cartutxos em va fer prou per a  liquidar al paio. I va la muller i li va reprèn:

– Tu segueix així que acabaràs sense cap amic!!!

No ens desviem que no és el cas. Estàvem amb el fisioterapeuta, un profesional. D’això va la cosa, de professionals, més ben dit, de professions.

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix la professió com l’activitat permanent, que requereix un títol, que serveix com un mitjà de vida i que, a més, determina l’ingrés en un grup professional determinat.

No s’ha de confondre professió amb ofici, que es defineix com la professió d’una art manual, ni tampoc s’ha de confondre ofici amb aquell acte religiós solemne que algú va definir una vegada com “Una missa de puta mare on hi anava tot Cristo i no hi faltava ni Déu”

Una de les dites més socorregudes sobre la professió ideal era aquella que portava tanta feina com la que pogués tenir un capellà, estar tant ben remunerada com ho pogués estar un ministre i les vacances tant llargues com les de que té un mestre.

Obviarem qualsevol comentari al respecte ja que cada vegada que toquem aquest tema, un dels tres gremis – el que està sindicat – se sent (molt) interpel·lat.

També hem de conèixer bé les professions no ens passi com aquella presentadora de un programa en directe de televisió que felicitava a un televident:

– Oyeeee! Que te ha tocao una bisicleta !!

– … Es que soy tetrapléjico .. – va contestar el infortunat

– Ayyy! Que bonita profesión

Mai sabrem si es tracta de una llegenda urbana o realment va ocórrer així, però a fi i efecte de que no us passi el mateix a vosaltres, us definim a continuació una sèrie de professions que potser no teníeu massa clares:

  • Diplomàtic: Persona que et diu que et vagis a la merda d’una manera tal que estàs neguitós per començar el viatge.
  • Arquitecte: Un que no es tan afeminat com per ésser decorador i no es tan mascle com per ésser enginyer.
  • Paleta: Arquitecte sense títol.
  • Enginyer: El que t’explica el fenomen més simple amb un vocabulari incomprensible, fins i tot encara que no sàpiga que aquesta parlant
  • Banquer: Aquell que, en dies de sol, t’ofereix el seu paraigües per a reclamar- te’l quan cau la primera gota.
  • Buròcrata: Home que transforma en problema cada solució.
  • Economista: Expert que sabrà demà perquè el que va predir ahir no va succeir.
  • Consultor: Un que et treu el rellotge del canell, et dona l’hora i et cobra per això.
  • Auditor: El que arriba després de la batalla i fueteja els ferits.
  • Buròcrata: Home que transforma en problema cada solució.
  • Comptable: El que sap el cost de tot i el valor de res.
  • Escrivent: Algú molt bo en els números, però sense la personalitat necessària per a ser comptable.
  • Programador és el que et resol un problema que no sabies que tenies de una manera que no comprens.
  • Filòsof: Persona cega en una habitació a les fosques que busca un barret negre que no existeix.
  • Metge: Persona preocupada perquè ens morim sans.
  • Ginecòleg: Especialista que treballa en el lloc on altres es diverteixen.
  • Dentista: Algú que menja amb les dents dels altres.
  • Dermatòleg: Metge que pot donar diagnòstics superficials.
  • Psicòleg: Aquell que mira a tots els altres quan una dona atractiva entra a l’habitació.
  • Enginyer amb doctorat: El que després d’aprendre a fer servir la lògica per a tot, s’adona que no té lògica en el món.
  • Uròleg: Especialista que et mira el penis amb menyspreu, te’l agafa amb fàstic i et cobra com si te l’hagués xupat.
  • Anestesiòleg: metge mig dormit amb un pacient mig despert.

Gilipolles

Si  hom cerca el significat de GILIPOLLAS en el diccionari de la RAE es  trobarà una curta definició que diu “Necio, estúpido”. Fer lo mateix en el de la Enciclopèdia Catalana no et porta enlloc perquè, segons els erudits catalans, aquest mot no existeix en la llengua de Mossèn Cinto. En canvi, si que hi ha una entrada per HOBBY; fet versemblant, sobretot, quan la densitat de GILIPOLLES en la població és superlativament més alta que de  uns nans amb peus peluts i descomunals que es passen la seva existència darrera un anell que mai acaben de tenir en propietat. Que es facin joiers, collons!

Tornant de allà o venim. Els catalans ens hem fet nostre una paraula castellana que ens ajuda a definir un important sector de població el qual s’ha de identificar, classificar, estudiar i tractar en cada cas. Perquè n’hi ha de moltes classes, creieu-me.

Sobre el origen de la paraula existeixen vàries versions, la més comú es la de un tal Gil que tenia unes filles – “pollas” com també s’anomenaven a les noies casadores en el segle XVI – que eren força lletges i no hi havia manera de col·locar-les tot i les nombroses vegades que el pare ho intentava, arribant a una popularitat tal que era conegut com “Don Gil y sus pollas”.

Com a partir d’aquí s’ha arribat a fer servir aquest mot per a definir a necis i estúpids no ho sabem, si bé el que si podem certificar és que, actualment, existeixen vàries versions d’aquest mot, a saber:

  • “Gilipolles”, estàndard.  
  • “Gilipuertas”, versió Concili Vaticà II
  • “Filipolles”/”Filipuertas”, versió Jo-entenc-el-que-vull
  • “Gilipichi”, versió … “meridional”

Arribats a aquest punt, es plantegen una sèrie de preguntes a les quals mirarem de donar resposta:

  • Com reconeixem un gilipolles?

Ja hem dit que amb aquest qualificatiu es reconeixen a necis i estúpids, és a dir, a persones humanes – sigui quin sigui el seu sexe, origen o condició  social – que estan convençuts que la resta d ela humanitat és tan o més nècia o estúpida com ells mateixos, fent-ho palès en la interacció amb els demés.

És a dir, un gilipolles es mostra com a tal davant nostre amb les seves paraules, obres u omissions que provoquen en nosaltres preguntes i expressions tals com:

– I ara … aquest … què collons fa?

– Aquest paio s’escolta o què?

– Cada vegada que aquest animal obra la boca … puja el preu del pa!

– Ai, ai, ai …. em giro perquè no vull veure com acaba això!

  • Un gilipolles neix o hi creix?

Néixer amb un coeficient intel·lectual “borderline” (tant per la banda alta com per la banda baixa) és un primer factor de risc.

Després, fora d’això, evidentment, hi ha un component de formació i educació com la família (ja en parlarem més endavant), el entorn social i altres circumstàncies que hagin influenciat en el caràcter del subjecte.

Per tant, podríem dir, que és una barreja de les dos coses.

  • Intervé la genètica?

No, en absolut. Un pot estar rodejat de gilipolles que formen part del seu nucli familiar i, a la inversa, en qualsevol família pot haver-hi algun neci.

Tots dos casos son bastant freqüents.

Quan parlem de vincles de familiaritat “política” o indirecta, després si que els percentatges de possibilitat es disparen. Lo del cunyat gilipolles arriba a ésser un estereotip social tant present com un caganer en un pessebre.

  • Què passa quan un gilipolles qualifica a un tercer, també, com gilipolles?

En la gran majoria dels casos i matemàticament parlant et podries trobar amb un doble-gilipolles o un gilipolles al quadrat, individus que en primera instància es recomana evitar. Ara bé, excepcionalment i en rares ocasions, en lloc de les matemàtiques hi intervé la electricitat (allò de “polos opuestos” o càrregues positives i negatives) donant com a resultat alguns personatges amb els quals podem arribar a tenir alguna afinitat.

  • Quantes classes de gilipolles hi ha?

Bona pregunta! (de fet, si ho hagués estat bona, tampoc me l’hauria fet)

No podem dir que infinites però si de un nombre important els quals no ens allargarem a detallar per manca de temps i espai, si bé en farem una breu pinzellada a algunes classificacions perquè us feu una idea.

Un dels molts arquetips de gilipolles és l’anomenat “Típic gilipolles que es cola”, aquell que al arribar a qualsevol lloc on l’accés no és immediat sinó que està regulat per un ordre establert d’arribada, passa completament d’aquest ordre i amb actuacions que semblen interpretacions teatrals intenta amb èxit o no – tot depèn el nombre de gilipolles que hi hagi a la cua – accedir-hi abans que altres amb més antiguitat en la cua que no pas ell.

Això seria un cas però com molt bé us podeu imaginar, el canvis socials i tecnològics porten a noves incorporacions a aquestes llistes. Uns dels darrers a incorporar- se han estat els “Gilipolles del patinet”.

Sense anar més lluny, jo mateix vaig proposa al Institut Europeu de Normalització de Gilipolles (EiGN) la inclusió de la categoria de “Gilipolles de Gasolinera”, caracteritzats per tardar lo que no està escrit en abandonar la plaça del sortidor tot i la plèiade de vehicles que estan esperant poder proveir-se de combustible.

En definitiva, es podria fer una llista dels diversos tipus de gilipolles, catalogats oficialment, descatalogats o en tràmit de catalogació però no seria ni senzilla ni ràpida.

  • Hi ha polítics gilipolles?

No tant sols això, sinó que una cosa implica a l’altra i per propietat transitiva (per dir-ne alguna) la segona obliga a la primera.

M’explicaré. Un polític ho és perquè n’està convençut que d’un moment a l’altra donarà pel sac – econòmicament parlant – al seu conjunt de votants format per pobres ciutadans al quals considera un ignorants, ingenus i malfactors com ell mateix. Gràcies a Déu que d’aquesta lacra se’n salven els jutges, dones i homes exemplars que formen part de Tribunals Suprems, Constitucionals, de Comptes, del VAR, de Tu-si-que-vales, etc … que gràcies a la seva equanimitat, sentit de la justícia i empatia cap la ciutadania fan que mai cap poble pugui recompensar suficientment el que els jutges, en el exercici del seu deure, han fet per ells. Visca!!

CC SMS XX. Capítol 14: PADRINS i PADRINES

 

Capficats en transmetre els usos i costums del segle passat a les noves generacions d’avui en dia, en les properes línies parlarem dels PADRINS i les PADRINES.

En anteriors capítols dedicats a cerimònies religioses i, més concretament, als batejos; descrivíem la figura dels PADRINS o PADRINES amb les seves funcions, atribucions i responsabilitats.

Com que normalment aquest càrrec l’exercien els avis, aquesta expressió va quedar lligada amb aquests parents de tal manera que amb el mateix nom també es designava genèricament a qualsevol persona d’edat tingués o no tingués nets.

És important entendre per part del lector que, tot i que en mesura de temps, si bé sembla que parlem d’èpoques properes, el impacte socio-cultural que representa és molt important.

Un exemple el tenim en les relacions familiars. De bell antuvi, en el àmbit rural i menestral català era normal que, al celebrar-se un matrimoni, la nova parella quedava acollida en la casa familiar de un o l’altra. Això permetia el mínim cost de creació de la nova família, el repartiment de despeses de manteniment de la llar i la seguretat de disposar de mà de obra nova per la cura a curt, mig i llarg plaç de la gent gran.

En definitiva, si en tens suficients – de calers – que Déu t’empari allà on caiguis i si no, t’haurem d’acollir a casa amb les normes de la casa. Si ets nora o gendre, i vols menjar/tocar calent … «¡Ajo y agua, a joderse y aguantarse!»

Aquesta dinàmica es va anar perdent en el darrer terç del segle passat degut al desenvolupament econòmic de l’època que va permetre una independència de les dos parts – fills i progenitors – resultant més perjudicada la generació dels més grans, ja que se’ls desprenia del suport directe en la cura dels seus “mals”.

Com que tot torna, en els darrers anys, s’està donant l’efecte contrari, és a dir, el jovent – no sé si de trenta anys en endavant es pot titllar com “jovent” – no s’emancipa; manté el domicili patern/matern com adreça fiscal e introdueix en la llar nous elements – de la mateixa vorera o de l’altre costat de vorera – tan temporalment que no dona temps a identificar-se amb aquell nucli familiar ni aquest a conèixer i confraternitzar amb el/la nouvingut.

Tornem d’allà on venim: Les padrines, àvies o iaies, com es vulgui.

Fonament de la estructura familiar – considerant les llars multi-familiars que anteriorment mencionàvem – la padrina representava l’essència del llinatge de la casa. Sobre ella solia recaure el bon funcionament, alimentació e higiene de la casa; abillada en la sempiterna bata (veure fotografia inferior).

Uniforme «de diari»
de les padrines

Per fer-vos una idea: Quan parlem de alimentació estem parlant de una gastronomia “mediterrània i de mercat” que, en segons quins plats, superava l’excel·lència. Coneixia més receptes que les poden encabir en la memòria de una Thermomix i les executava amb més precisió que el robot, malgrat els útils que disposava.

L’arribada de un nou membre a la família convertia a la padrina en un suport fonamental en els primers mesos de vida del nadó i alliberava a la mare del tràfec que suposa la cria de un infant acabat de néixer, tot i que no desaprofitava la ocasió per donar el seu parer de forma que s’entengués que allò que deia és el que es tenia que fer; com la meva àvia materna que considerava que la salut era proporcional al pes, és a dir, com més gras i ufanós, millor. Més salut.

– Aquest nen no menja lo que ha de menjar  … Li hauries de posar més carn … com les nenes de Cal Serjant, aquelles sí que estan maques!  

Les nenes de Cal Serjant eren dos “fenómenos”, properes a la obesitat mòrbida, títol que varen assolir quan varen entrar de ple en la menopausa. La meva àvia, però, va aconseguir que gaudís de una salut de ferro però que seixanta anys després encara tingués la sensació de “un ventre buit” després de cada àpat.

Les padrines, en els moments que les seves activitats domèstiques els hi permetien, dedicaven el seu temps de lleure a les relacions socials, fonamentalment, en fòrums de discussió i debat formats per senyores de la mateixa generació, per dir-ho d’alguna forma.

Aquest tipus de col·lectius – com el de la imatge – varen ésser el origen del que avui es coneixen com Grups del Whatsapp i en ell es tractava una amplia temàtica que anava des de la meteorologia fins a la botànica, des de la medicina pre-homeopàtica fins a la política local, nacional e internacional.

Grup de whatssapp primigeni

Un dels principals inconvenients pel desenvolupament del debat era l’acoblament dels aparells per la sordesa (el famós soroll que es produeix quan un oient es escoltat per la ràdio i té un aparell receptor a prop). La solució passava, evidentment, per la desconnexió dels aparells, fet que solia portar a converses tan estúpides com la que va tenir la meva mare amb un paleta que voltava per casa i era sord com una parola:

– Sembla que avui no plourà …

– Ui! Si, ara, com que son joves …  s’enfilen per tot arreu! – va contestar el manobra.

Diferia molt el paper del avi o padrí, no tant sols en el nucli familiar sinó en les seves relacions socials. D’entrada, l’avi – en ple us de les seves condicions psíquiques i físiques – era considerat com el patriarca de la casa, o dit de una altra forma: millor no tocar-li gaire les pilotes perquè gastava molta mala baba.

Això sí, en la bonança, era generós no tan sols amb les seves donacions econòmiques sinó també de llaminadures (caramels d’eucaliptus, sugus, etc … ) que tinguessin cabuda en les seves butxaques.

Les principals ocupacions i preocupacions del avi eren:

  1. Cuidar del tros, parcel·la de terreny principalment dedicada al cultiu de llegums i hortalisses. També podia tractar-se de una superfície no cultivada la qual s’havia de conservar perquè aquella “peça” era de valor i se’n podria treure un bon rendiment.
  2. Disposar de la llibreta d’estalvi de La Caixa actualitzada a la data.
  3. Passar la tarda al cafè acompanyant les amics/coneguts/saludats amb els que no tan sols compartia temps, sinó jocs de cartes, dominó, lectura de diaris esportius i necrològiques en periòdics generalistes. En cas de que l’establiment – per descans setmanal, quan n’hi havia – estava tancat, sempre hi havia la opció de anar a cal barber, centre de informació de les darreres noves socials del poble, vila o barri.
  4. Renovar les receptes dels medicaments al “Seguro” (avui conegut com CAP). Calia renovar o ampliar el parc de medicaments de la família i per això era necessari que, sense cita prèvia (el darrer en arribar era el darrer en entrar), el facultatiu o metge de família – conegut per la seva extraordinària ortografia – expedia un document per medicament amb dos còpies prèvia presentació de la cartilla d’afiliació a la Seguretat Social com la que figura sota aquestes línies.
La cartilla del Seguro

Oblits

Aparco el cotxe.

Verifico que, en lloc d’apagar-lo, no l’hagi tornat a engegar. Aquests cotxes d’avui en dia són més silenciosos que el mut de la Blancaneus.Baixo i em dirigeixo cap el meu destí.

Una sensació de que em deixo quelcom m’envaeix. És una percepció innata que, a més edat, més recurrent. Tampoc la té tothom. Tots coneixem verdaders professionals del oblit. És més, tots en tenim algun a la família, capaç de treure el pitjor de nosaltres.

Primer, és el telèfon? No. El porto. No estan a punt de caure’m els pantalons per no res.

Les claus? No. El paquet de ferralla que ni Sant Pere gosaria traginar m’acompanya des de un famós incident que, encara avui, estic pagant.

Arribats a aquest punt, i sense voler entrar en debats sexistes, s’ha de reconèixer que un dels avantatges de ésser home és no deure’s a la esclavitud de la bossa o “bolso”, element teòricament pràctic que, a partir de un cert preu, es torna en decoratiu i que, en determinats casos, es podria considerar com un “cuarto de mals endreços” portàtil.

Seguim.

La cartera? No.

No serà el paraigua? No. Perquè l’estic empaitant ja se me l’ha emportat el vent. No tinc més de dos mans i d’alguna manera tenia que comprovar que portava les claus i la cartera quan ha decidit anar per la seva.

Així, doncs, potser només es tracta de una falsa sensació. Tirem.

I anem tirant. I començo a creuar-me amb gent, alguns amb una mirada inquisidora, com si volguessin reprovar-me quelcom, però … només la mirada ….

Hòstia!!! La mascareta!!

És el moment que la primera imatge que visualitzes – els que vàrem tenir una infància en blanc i negre i l’adolescència en PalColor – el nano aquell amb americana de mariner i jersei de coll alt que primer es deixava els Donuts i després la maleta d’anar al col·legi.

La frase per aquestes ocasions és “Ja deia jo que em deixava algo!”.

Així … ara … Es pot saber on collons anava jo?

Quin mal temps!

L’altre dia, vaig llevar-me amb la ferma intenció de fer exercici i que millor per eliminar les toxines d’aquestes festes que una bona estona de bicicleta per la carretera.

Un cop ben equipat i preparat, al sortir al exterior, em vaig trobar amb fred, pluja i vent que, ben combinats, varen socavar la meva voluntat i disponibilitat per l’esport; de tal manera que vaig decidir tornar a allà de on havia sortit: endreçada tota la maquinària, sense l’equip i despullat vaig tornar a entrar al llit, anunciant la meva arribada:

– Fa massa mal temps per fer alguna cosa a fóra!

La sorpresa va saltar quan la meva dona, que seguía en la mateixa posició i coordenades de quan havia marxat – sense moure’s – va exclamar:

– I el boig del meu marit que tant si com no ha volgut sortir amb la bicicleta!

Un any (massa) diferent

I arribarà el temps – com cada any arriba – de fer balanç del que ha estat l’any.

Un cop sortejada la rifa de Nadal en l’únic dia del any en que ens congratulem de la poca o molta salut que tenim, és moment de rendir els comptes; de pregonar ferms propòsits d’esmena per els propers 365 dies i d’emplenar d’auguris de salut i fortuna als nostres estimats i propers.

Això, si tot hagués estat “normal”, amb conflictes arreu, desgràcies provocades per la natura o per polítics indesitjables, etc..

Això, si a un xinés amb més gana que el paio que va descobrir que els cargols eren comestibles, se li ocorregués cuinar ratpenat amb samfaina per dinar.

Però no ha estat un any “normal”. I tot just estem a la meitat.

Lo que tothom diu – i quan parlo de tothom parlo dels entesos titulats o pendents de titulació – és que això va per llarg i que tinguem clar que la propera tardor i hivern, el COVID19 – nom legal del virus, CORONAVIRUS pels amics – encara n’estarà fent de les seves i el més segur és que tornin a confinar-nos, això si no ets personal sanitari, flequer o caixera de un súper. Tot fins que la vacuna – que, per el que es veu, l’ha de fer el mateix xino del ratpenat amb samfaina – no estigui al mercat i a l’abast de tothom. No només dels futbolistes.

Total, si algú vol passar el Nadal amb la família que la té a Santa Perpetua la Moguda, que s’hi comenci a empadronar.

Aquest any, el Tió, el Reis i el Pare Noel ja han anunciat que el regal estrella seran les mascaretes.

No deixa de tenir la seva gràcia com ha evolucionat aquest instrument sanitari que en poc temps s’ha convertit en un complement de moda.

Encara no fa un any, quan veiem notícies que venien del Orient …

– Mira, tu, aquests xinos que porten la boca tapada!

– Això és per estan refredats. Jo hi estat allà baix i m’ho varen explicar.

– Ah!

Quan al final hi anaven tots els xinos amb la boca tapada (i que en son una bona colla), va resultar que els italians foren els primers europeus en rebre ..

– Aquesta Setmana Santa, oblida’t de Florència, reina!

I tot seguit, nosaltres, més preocupats en aplegar paper de wàter que no en protegir-nos a nosaltres i els demés. Alguna família va adquirir tant paper higiènic que tenien assegurades per a totes els seus membres les properes vint epidèmies de diarrea.

En els primers moment, algú en va pagar el preu de 50 per una mascareta. Anaven escasses.

Després d’una Pasqua confinada justa de mascaretes, varen començar a estar a l’abast de tothom, varen sortir els espavilats de torn – titulats i pendents de titulació – que publicaven la inutilitat del instrument …

– Això de les mascaretes, res de res. Fan el mateix servei que un gos a missa: Cap.

– Per què?

– No veus que el virus aquest, si bé és petit, pesa i el primer que fa sortint de la boca és caure. Lo fotut és que caigui sobre les mans i després hi hagi contacte, per tant, important; molt important: evitar el contacte amb les mans i desinfectants a dojo!!!

– Ah!

També era un virus que es tenia que morir amb el calor i la xafogor.

Tot seguit ens varen tenir que obligar  a portar-ne perquè, si no, ja les endreçàvem al armari de les medicines.

Hi ha, de moment, les quirúrgiques, les sanitàries i tota la resta que es poden dividir en publicitàries (“Piensos La Gerundense”) o fashion  (Louis Buiton, Tous, Versace, Gucci, Nike, …).

També n’hi ha de personalitzades …

– Veurà, és que en el seu cas … o sobra nas o falta mascareta.

– Ja. I com podem arreglar-ho?

– No es preocupi: En tenim unes de una casa de renom, una ortopèdia, que en fan unes de especials per casos com el seu.

– Ah!

Hi ha qui assegura que en les properes rebaixes que es facin per internet, al comprar una peça  de roba o parell de sabates s’obsequiarà amb una mascareta a joc.

No ens hem donat compte i ha passat a formar part de la nostra quotidianitat.

Inclús, han modificat la nostra conducta social.

– Ep, noi, on vas tant decidit?

– Coi, perdona, no t’havia conegut així amb la cara tant tapada …

Tot i que, en alguns cops no tota la culpa la té la mascareta …

– I aquest … qui era?

– Un malparit que feia veure que no em coneixia perquè encara em deu un parell de factures!

– Ah!

Renovar-se o morir.

En algun lloc he sentit que la pròpia Església ha pres una sèrie de mesures complementàries a les legals de la distància entre feligresos a fi i efecte de no reduir el nombre en oficis religiosos garantint la màxima higiene i prevenció de riscos de contagi.

Es tracta de, primer, canviar l’aigua beneïda per gel antisèptic i, segon, de que  les hòsties vagin embolicades amb plàstic – com els Tigretons – per entregar-se en mà, i ésser consumides fora del temple per a evitar treure’s la mascareta.

Això és el que expliquen. Jo, fins que no ho vegi …

De tota manera, si tots els canvis que comportarà aquesta història fossin els que hem explicat, podríem considerar-nos afortunats.

Des d’aquestes línies, les meves disculpes a totes aquelles persones que han perdut éssers estimats, el propi lloc de treball, s’ho estan passant malament conseqüència de la pandèmia i, sense cap ànim de ofendre, ho he fet. Perdoneu.

Vaya con el del Registro

– ¿Nombre?

– Jojojojojojo José Heredia

– Perdón. ¿Es usted tartamudo?

– Yo no, mi padre … y el del Registro, un hijo de puta.

Fort Barbate

La historia norteamericana no ha hecho justicia suficiente a los héroes de Fort Barbate, un enclave de la frontera, una punta de lanza en pleno territorio sioux en los tiempos en que las luchas con las naciones indias estaban en su pleno apogeo.

Una de las causas de este olvido es que este emplazamiento militar tuvo una existencia relativamente corta, pues en el primer embate del enemigo la instalación fue destruida completamente y sus inquilinos aniquilados.

Unos inquilinos muy peculiares ya que todos eran de origen andaluz, mayoritariamente, de Barbate y de Zahara de los Atunes, y por ello fue bautizado con este nombre.

Estas buenas gentes carecían de una instrucción militar como era necesaria y junto con la barrera del idioma fueron clave para que los mandos militares concentrasen este grupo en una sola compañía con sede en el fuerte.

El único superviviente de la masacre de Fort Barbate, un joven cocinero, narró los hechos tal y como acontecieron y, vistos en perspectiva, no extraña la magnitud de la tragedia. Por lo visto el vigía de guardia avisó al oficial al mando:

– ¡Mi capitán, mi capitán!

– ¿Qué paza, pisha?

– ¡Que vienen lo’indio!

– ¿Y vienen en plan de guerra?

– ¡Uy, no! Vienen en plan cashondeo porque vienen toó mú pintao.