Sant Joan de Déu, Sant Julià, Santa Aurèlia, Sant Apol·loni
Dia Internacional de la Dona Treballadora
L’empoderament de les dones és un element essencial per a poder construir una societat igualitària. La societat patriarcal actual en la qual vivim, es basa en una distribució desigual de poders, atorgant certs privilegis als homes envers les dones. (Institut català de les Dones)
EMPODERAR: Fer que (una persona o un grup social, especialment desafavorits) aconsegueixin la força o els mitjans necessaris per a enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics, socials o laborals.
A la veïna, la carnissera, no li feia falta cap empoderament. Tenia uns braços tan gruixuts que durant molt de temps vaig estar convençut que estava emparentada amb el ninot de Michelin aquell famós home-pneumàtic creat el 1936 amb el nom de Bibendum.
En una juguesca pre-adolescent, vàrem reptar a un amic que si aconseguia treure-la del seu taulell en contra de la seva voluntat tindria una recompensa. Al molt imbècil no se li va ocórrer res més original que tocar-li els nassos dins del seu establiment a base de increpar-la e insultar-la. Tenia calculat, després d’apreciar que la diferència de pes entre ell i la voluptuosa xarcutera voltava els 60 quilos, donar-se a la fuga sense gaire perill de ésser capturat per deixar que el temps – que tot ho esborra i tot ho enmerda – fes la seva feina i l’incident passés a l’oblit i la llegenda.
Aquest pla tant perfecte no tenia en compte la possibilitat d’ensopegar amb un algun transeünt, tal i com realment va passar, fet que va permetre a la carnissera enxarpar a l’audaç jove.
La hòstia amb que el va obsequiar va ésser espectacular. Un “txacccc!!” fort, sec i “ahuecado” – com dirien els castellans – que es va sentir de cap a cap del carrer. El braç de la Bibendum va baixar des de una altura superior al omòplat i amb la mà estesa va impactar en la galta dreta d’aquell infeliç.
Mare de Déu, quina castanya!.
Després, i contra tot pronòstic, el nano es va incorporar i encara va córrer uns cinquanta metres per acabar caient en rodó enmig del carrer. Tots, nosaltres, els vianants i la pròpia carnissera vàrem assistir-lo. No va costar gaire tornar-lo a posar en òrbita, però, al contestar-nos ho va fer en unes paraules que cap dels que érem allí vàrem aconseguir entendre. I no hi havia manera, el paio seguia xerrant quelcom inintel·ligible. Estava clar que es tractava de una lesió cerebral.
En aquell moment, uns turistes varen ficar el cap enmig del pollastre que es va formar i un d’ells va explicar als altres què estava passant. Com si de una aparició es tractés, en Mandri (sobrenom del ferit, que ja vos faré cinc cèntims del seu origen) al sentir-los conversar es va reincorporar sobtadament, se li va il·luminar la cara i va iniciar un diàleg amb els turistes com aquell que explica una recepta gastronòmica.
En la època en que es va esdevenir aquests fets, la electrònica encara era incipient i dels xips no se’n parlava gens, però el que li va succeir al xicot va ésser que el impacte de la bufetada va fer que el micro-processador de parla estrangera – versió holandesa com el dels turistes – s’ubiqués en el sòcol que la majoria dels homes tenim buit i que la minoria el té ocupat amb el xip de la sensibilitat i neteja.
A l’Eugeni Serratorta, nom de la víctima de la Bibendum, el vàrem sobrenomenar Mandri perquè el seu pare era clavat que un tal Dr. Esquerdo, un personatge força lleig que era la imatge de un producte farmacèutic – el “Cerebrino Mandri” – prescrit per dolors de diversa índole, sobretot, el maldecap. El paio era tant o més lleig que el seu pare i no era un vailet amb gaires llums, tot i que ho combinava amb una valentia inconscient que ratllava la conducta suïcida en episodis com el de la carnissera. De fet, arran d’aquesta història li vàrem canviar el sobrenom per “Tulipes”, per lo dels holandesos i d’aquella feta, a en Tulipes no li va anar tant malament, no us penseu: el va contractar el Barça, no per les seves qualitats futbolístiques, sinó per fer d’intèrpret i acompanyant dels nombrosos jugadors holandesos que fitxaven.
N’hi va haver-hi un, però, que d’aquell episodi en va voler treure un rèdit empresarial: el promès de la carnissera, Juan Luis Limado àlies “Cruasán”.
El tal Cruasán va tenir la sensacional idea de crear una acadèmia de idiomes basada amb un mètode revolucionari d’aprenentatge de llengües estrangeres que es definia com de “contacte intens” contrastat i avalat per les millors universitats europees i americanes.
Aquest mètode anava dirigit als majors d’edat perquè, com podreu imaginar, fregava la legalitat vigent si s’aplicava a menors.
En horari extra-laboral, la carnissera repetia fil per randa el mateix que va practicar amb el pobre Mandri, amb la diferència de que, abans de la castanya, preguntava al individu en quin costat, si el dret o l’esquerra. Independentment de la galta escollida, els hi etzibava el “guantazo” i esperar a veure com reaccionava, quin idioma havia aprés, quin xip es reubicava en el sòcol.
Obvia mencionar que quan el candidat a la hòstia presumia en excés de sensibilitat i sentit de l’ordre i de neteja era desestimat en la mateixa pre-inscripció al·legant problemes de excés de demanda versus la oferta.
Va ésser un negoci pírric i de curta durada el que va muntar en Cruasán, més que tot, per la mala sort, bàsicament, a causa de dos personatges del País Basc que per, contactes en el país, havien tingut notícies d’aquest mètode revolucionari.
El primer client, però, va ésser un senyor del país, solter i respectable que, amb l’ànim d’expandir el seu cercle d’amistats a l’estranger, va contractar un curs complet de francès.
El error de càlcul d’en Cruasán va ésser no disposar de una distància suficient llarga perquè la víctima hi anés donat tombs abans de caure rodó. Els famosos cinquanta metres que va fer en Mandri. En un espai tancat i amb dimensions més reduïdes, acabaven estampats a la paret i les conseqüències, llavors, eren imprevisibles.
En el cas del senyor solter, al despertar-lo, varen comprovar amb amarga sorpresa que aquell home parlava el danès amb fluïdesa, quan havia pagat per el francès. Massa poc trajecte i una paret massa propera.
El cas dels dos bascos va ésser diferent, tot i que tots dos hi van raure per aconseguir el First Certificate d’anglès. El primer no va adquirir cap coneixement extraordinari. Només varen aconseguir canviar-li l’accent: a partir d’aquell moment només parlava castellà amb accent andalús.
I amb al segon basc varen tenir que tancar el negoci perquè no tant sols els va denunciar sinó que a la galeta que va rebre de la carnissera, ell s’hi va tornar amb la mateixa tècnica e intensitat, deixant a la carnissera Michelin tant mal parada que va estar en observació durant un parell de dies.
D’aquella aventura no se’n va saber res més, ni d’en Cruasán, que va desaparèixer, mai més se’n va a saber d’ell, abandonant a la pobra carnissera – la Leonor – a la seva sort.
Tampoc li va anar tant malament ja el cap dels anys es va ajuntar amb un ballarí cubà que, buscant asil, es va casar amb ella, se’n varen anar a viure a la costa, varen obrir una peixateria, després una marisqueria, una gelateria ambulant i va arribar la pandèmia i els negocis se’n van anar en orris i la parella cap a Cuba, a casa de la mare d’ell. Actualment, la Leonor, treballa com a preparadora de dones boxejadores i ell, en Jacinto, ha tornat al Tropicana. De lampista.
En fi, en aquesta vida, de tot se’n aprèn.
Queriures FERRER 