Tominònims

La semàntica que estudia el significat de les paraules defineix que dos expressions són sinònimes quan tenen un significat igual o molt similar. En contraposició, un antònim és aquell mot que té un significat totalment oposat a un altre. Però la cosa no queda aquí. Hi ha una tercera opció que son els tominònims* que no son ni sinònims ni antònims.

La millor manera d’explicar aquest concepte, ja de per sí complicat, és fer-ho a través d’exemples:

Son tominònimes les expressions INCOMODAR, MOLESTAR i TOCAR els COLLONS. En un primer anàlisi del seu significat podríem concloure que venen a ésser el mateix però, realment, presenten substancials diferències. Un cop més, ens remetrem a exemples quotidians per aclarir conceptes.

Suposem que a les 02:45 de la matinada de qualsevol dia, agafem el «llistín de telèfons» i anem a escollir un numero de telèfon al atzar.

Parèntesi.

Arribats a aquest punt cal un aclariment previ. Què és un “llistín de telèfons”?

Quan els telèfons estaven enganxats a la paret, cada domicili – per explicar-ho ràpid – tenia un numero que l’identificava. Com ara.

El que no hi havia en l’aparell era la “Agenda de Contactos”. Calia, doncs, que tots els “Contactos” de tothom es recopilessin ordenats alfabèticament en un suport escrit, el “llistín”. Com a mínim, els de la mateixa província. De volum variable (com més habitada la província, més volum) i gratuït es renovava anyalment i la seva distribució era personal, és a dir, s’entregava en mà a canvi del de l’any anterior. A part de guia telefònica, tenien usos diversos com “falcadors” de taules i altre mobiliari, arma llancívola, etc … i quan estaven ordenats per “Categorias” se’n deien “Páginas Amarillas”.

Seguim.

Dèiem que estem a les 02:45 A.M. i hem escollit un numero de telèfon qualsevol. És  indispensable que no sigui de una entitat o empresa, és a dir, que a l’altre costat de línia hi hagi un particular que, sobretot, no treballi en un torn de nit.

Sona el telèfon. Algú, amb el cos i l’esperit ben adormits, contesta:

– Siiii?

– Hola. En Dionís … què hi és?

– No, s’ha equivocat.

– Ay! Perdoni.

D’això se’n diu INCOMODAR.

Una hora més tard, concretament, a les 03:45 A.M. tornem a trucar al mateix numero:

– Diguim?

– Bones. Em pots passar amb en Dionís, si et plau?

– Aquí no hi ha cap Dionís!

– Val, doncs, perdoneu. Adeu-siau!

– Grffff !

Això és MOLESTAR.

Finalment, a TOCAR ELS COLLONS s’hi arriba quan a les 04:15 A.M., o sigui, mitja hora més tard;  i fas una darrera trucada al mateix número:

– Holaaaa! Sóc en Dionís … Algú ha demanat per a mi???

(*) El concepte de sinònims el va definir un tal Simón no-se-què. Un que es deia Antonio va establir el que vol dir antònim, i un tal Tomàs va implantar el concepte de tominònim. Jo tampoc m’ho acabo de creure però  a mi m’ho varen vendre així. Què voleu que us digui.

La llei de Murphy

El enunciat de la llei de Murphy és:

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament.

Aquesta llei que és vàlida per totes les disciplines científiques ha estat la més coneguda i publicitada, però existeixen d’altres lleis inèdites que cal conèixer:

  • Quan precises obrir una porta i tens una sola mà lliure per fer-ho, la clau sempre estarà en la butxaca oposada (Llei de Puigdevall)
  • La única vegada que la porta es tenca sola és quan t’has deixat les claus a dins (Llei de Puigdemont)
  • Quan tinguis les mans plenes de grassa, el nas començarà a picar-te en menys de 10 segons (Llei de Llapart per a mecànics)
  • L’assegurança ho cobreix tot, menys el que t’ha passat a tu (Llei Universal de les Asseguradores)
  • Quan les coses semblen que van millor, és que t’has deixat algo (Primer corol·lari de’n Sidralla)
  • Si mantens la calma quan tothom perd el cap, no hi ha dubte que no has captat la gravetat del problema (Axioma de Bacardí)
  • Els problemes ni es creen ni es resolen, només es transformen (Llei de la Persistència de la Caixa B)
  • La probabilitat de que et taquis menjant es directament proporcional a la necessitat que tinguis d’estar net (Llei de Zebralin)
  • En el moment d’apuntar el cul a la tassa del wàter, sona el timbre de la porta (Llei de’n Roca)
  • Sempre que arribis aviat a una reunió, no hi haurà ningú per comprobar-ho i si, pel contrari, arribes tard; tothom haurà arribat abans que tú (Principi de’n Babot)
  • La velocitat del vent augmenta proporcionalment al preu del pentinat (Llei de’n Bonadona)

Professions

Fa un temps, un company que, entre esposes, novies i parelles ja en portava quatre; em va confessar que per a triomfar amb les dones només calia tenir tres virtuts, a saber: Ésser carinyós, saber cuinar i saber fer massatges. Em va assegurar, també, que a ell el que li fallava era lo del massatgista.

Tres dones li va costar la mancança quan amb un curs encara no de mig any li haguessin durat pla més. Pel que es veu, de tendresa no n’hi mancava i era conegut com el “Rei del Ànec amb Naps”.

Mentalment, vaig fer inventari de les virtuts que jo exhibia en aquell moment (moltes de les quals se’ls ha menjat el temps) i em vaig preveure un futur incert amb les senyores.

L’altra dia vaig haver d’anar al fisioterapeuta. Faré un punt i a part relacionat amb aquest tema: Encara no he aclarit (tot i que m’ho han explicat deu vegades) quina diferència hi ha entre una/un fisioterapeuta, una/un osteòpata i una/un massatgista. I, de pas, que m’expliqui que és i que es dedica una/un terapeuta, que em faig la pixa una/un lio.

Tornem amb el fisio.

En una sessió de mitja hora i mitjançant d’un joc diabòlic de mans em va “desbloquejar” les cervicals que, per lo vist, les tenia “agarrotades”. Ho va fer tant bé que vaig tenir la temptació de preguntar-li:

– Tu saps cuinar?

Per no caure en el ridícul absolut vaig optar – un cop finalitzada la sessió – per anul·lar una cita per la meva senyora que prèviament havia reservat, no fos cas que per posar-me la columna a lloc quedi tant fotut com el banyut de la escopeta.

El banyut de l’escopeta. D’aquest cas se’n va parlar bastant: Un home que tornava a casa seva després de una jornada àrdua, al trobar-se a la seva muller en el llit amb un altre home, el seu millor amic i, enfurismat, va agafar la escopeta de cacera i amb dos cartutxos em va fer prou per a  liquidar al paio. I va la muller i li va reprèn:

– Tu segueix així que acabaràs sense cap amic!!!

No ens desviem que no és el cas. Estàvem amb el fisioterapeuta, un profesional. D’això va la cosa, de professionals, més ben dit, de professions.

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix la professió com l’activitat permanent, que requereix un títol, que serveix com un mitjà de vida i que, a més, determina l’ingrés en un grup professional determinat.

No s’ha de confondre professió amb ofici, que es defineix com la professió d’una art manual, ni tampoc s’ha de confondre ofici amb aquell acte religiós solemne que algú va definir una vegada com “Una missa de puta mare on hi anava tot Cristo i no hi faltava ni Déu”

Una de les dites més socorregudes sobre la professió ideal era aquella que portava tanta feina com la que pogués tenir un capellà, estar tant ben remunerada com ho pogués estar un ministre i les vacances tant llargues com les de que té un mestre.

Obviarem qualsevol comentari al respecte ja que cada vegada que toquem aquest tema, un dels tres gremis – el que està sindicat – se sent (molt) interpel·lat.

També hem de conèixer bé les professions no ens passi com aquella presentadora de un programa en directe de televisió que felicitava a un televident:

– Oyeeee! Que te ha tocao una bisicleta !!

– … Es que soy tetrapléjico .. – va contestar el infortunat

– Ayyy! Que bonita profesión

Mai sabrem si es tracta de una llegenda urbana o realment va ocórrer així, però a fi i efecte de que no us passi el mateix a vosaltres, us definim a continuació una sèrie de professions que potser no teníeu massa clares:

  • Diplomàtic: Persona que et diu que et vagis a la merda d’una manera tal que estàs neguitós per començar el viatge.
  • Arquitecte: Un que no es tan afeminat com per ésser decorador i no es tan mascle com per ésser enginyer.
  • Paleta: Arquitecte sense títol.
  • Enginyer: El que t’explica el fenomen més simple amb un vocabulari incomprensible, fins i tot encara que no sàpiga que aquesta parlant
  • Banquer: Aquell que, en dies de sol, t’ofereix el seu paraigües per a reclamar- te’l quan cau la primera gota.
  • Buròcrata: Home que transforma en problema cada solució.
  • Economista: Expert que sabrà demà perquè el que va predir ahir no va succeir.
  • Consultor: Un que et treu el rellotge del canell, et dona l’hora i et cobra per això.
  • Auditor: El que arriba després de la batalla i fueteja els ferits.
  • Buròcrata: Home que transforma en problema cada solució.
  • Comptable: El que sap el cost de tot i el valor de res.
  • Escrivent: Algú molt bo en els números, però sense la personalitat necessària per a ser comptable.
  • Programador és el que et resol un problema que no sabies que tenies de una manera que no comprens.
  • Filòsof: Persona cega en una habitació a les fosques que busca un barret negre que no existeix.
  • Metge: Persona preocupada perquè ens morim sans.
  • Ginecòleg: Especialista que treballa en el lloc on altres es diverteixen.
  • Dentista: Algú que menja amb les dents dels altres.
  • Dermatòleg: Metge que pot donar diagnòstics superficials.
  • Psicòleg: Aquell que mira a tots els altres quan una dona atractiva entra a l’habitació.
  • Enginyer amb doctorat: El que després d’aprendre a fer servir la lògica per a tot, s’adona que no té lògica en el món.
  • Uròleg: Especialista que et mira el penis amb menyspreu, te’l agafa amb fàstic i et cobra com si te l’hagués xupat.
  • Anestesiòleg: metge mig dormit amb un pacient mig despert.

Gilipolles

Si  hom cerca el significat de GILIPOLLAS en el diccionari de la RAE es  trobarà una curta definició que diu “Necio, estúpido”. Fer lo mateix en el de la Enciclopèdia Catalana no et porta enlloc perquè, segons els erudits catalans, aquest mot no existeix en la llengua de Mossèn Cinto. En canvi, si que hi ha una entrada per HOBBY; fet versemblant, sobretot, quan la densitat de GILIPOLLES en la població és superlativament més alta que de  uns nans amb peus peluts i descomunals que es passen la seva existència darrera un anell que mai acaben de tenir en propietat. Que es facin joiers, collons!

Tornant de allà o venim. Els catalans ens hem fet nostre una paraula castellana que ens ajuda a definir un important sector de població el qual s’ha de identificar, classificar, estudiar i tractar en cada cas. Perquè n’hi ha de moltes classes, creieu-me.

Sobre el origen de la paraula existeixen vàries versions, la més comú es la de un tal Gil que tenia unes filles – “pollas” com també s’anomenaven a les noies casadores en el segle XVI – que eren força lletges i no hi havia manera de col·locar-les tot i les nombroses vegades que el pare ho intentava, arribant a una popularitat tal que era conegut com “Don Gil y sus pollas”.

Com a partir d’aquí s’ha arribat a fer servir aquest mot per a definir a necis i estúpids no ho sabem, si bé el que si podem certificar és que, actualment, existeixen vàries versions d’aquest mot, a saber:

  • “Gilipolles”, estàndard.  
  • “Gilipuertas”, versió Concili Vaticà II
  • “Filipolles”/”Filipuertas”, versió Jo-entenc-el-que-vull
  • “Gilipichi”, versió … “meridional”

Arribats a aquest punt, es plantegen una sèrie de preguntes a les quals mirarem de donar resposta:

  • Com reconeixem un gilipolles?

Ja hem dit que amb aquest qualificatiu es reconeixen a necis i estúpids, és a dir, a persones humanes – sigui quin sigui el seu sexe, origen o condició  social – que estan convençuts que la resta d ela humanitat és tan o més nècia o estúpida com ells mateixos, fent-ho palès en la interacció amb els demés.

És a dir, un gilipolles es mostra com a tal davant nostre amb les seves paraules, obres u omissions que provoquen en nosaltres preguntes i expressions tals com:

– I ara … aquest … què collons fa?

– Aquest paio s’escolta o què?

– Cada vegada que aquest animal obra la boca … puja el preu del pa!

– Ai, ai, ai …. em giro perquè no vull veure com acaba això!

  • Un gilipolles neix o hi creix?

Néixer amb un coeficient intel·lectual “borderline” (tant per la banda alta com per la banda baixa) és un primer factor de risc.

Després, fora d’això, evidentment, hi ha un component de formació i educació com la família (ja en parlarem més endavant), el entorn social i altres circumstàncies que hagin influenciat en el caràcter del subjecte.

Per tant, podríem dir, que és una barreja de les dos coses.

  • Intervé la genètica?

No, en absolut. Un pot estar rodejat de gilipolles que formen part del seu nucli familiar i, a la inversa, en qualsevol família pot haver-hi algun neci.

Tots dos casos son bastant freqüents.

Quan parlem de vincles de familiaritat “política” o indirecta, després si que els percentatges de possibilitat es disparen. Lo del cunyat gilipolles arriba a ésser un estereotip social tant present com un caganer en un pessebre.

  • Què passa quan un gilipolles qualifica a un tercer, també, com gilipolles?

En la gran majoria dels casos i matemàticament parlant et podries trobar amb un doble-gilipolles o un gilipolles al quadrat, individus que en primera instància es recomana evitar. Ara bé, excepcionalment i en rares ocasions, en lloc de les matemàtiques hi intervé la electricitat (allò de “polos opuestos” o càrregues positives i negatives) donant com a resultat alguns personatges amb els quals podem arribar a tenir alguna afinitat.

  • Quantes classes de gilipolles hi ha?

Bona pregunta! (de fet, si ho hagués estat bona, tampoc me l’hauria fet)

No podem dir que infinites però si de un nombre important els quals no ens allargarem a detallar per manca de temps i espai, si bé en farem una breu pinzellada a algunes classificacions perquè us feu una idea.

Un dels molts arquetips de gilipolles és l’anomenat “Típic gilipolles que es cola”, aquell que al arribar a qualsevol lloc on l’accés no és immediat sinó que està regulat per un ordre establert d’arribada, passa completament d’aquest ordre i amb actuacions que semblen interpretacions teatrals intenta amb èxit o no – tot depèn el nombre de gilipolles que hi hagi a la cua – accedir-hi abans que altres amb més antiguitat en la cua que no pas ell.

Això seria un cas però com molt bé us podeu imaginar, el canvis socials i tecnològics porten a noves incorporacions a aquestes llistes. Uns dels darrers a incorporar- se han estat els “Gilipolles del patinet”.

Sense anar més lluny, jo mateix vaig proposa al Institut Europeu de Normalització de Gilipolles (EiGN) la inclusió de la categoria de “Gilipolles de Gasolinera”, caracteritzats per tardar lo que no està escrit en abandonar la plaça del sortidor tot i la plèiade de vehicles que estan esperant poder proveir-se de combustible.

En definitiva, es podria fer una llista dels diversos tipus de gilipolles, catalogats oficialment, descatalogats o en tràmit de catalogació però no seria ni senzilla ni ràpida.

  • Hi ha polítics gilipolles?

No tant sols això, sinó que una cosa implica a l’altra i per propietat transitiva (per dir-ne alguna) la segona obliga a la primera.

M’explicaré. Un polític ho és perquè n’està convençut que d’un moment a l’altra donarà pel sac – econòmicament parlant – al seu conjunt de votants format per pobres ciutadans al quals considera un ignorants, ingenus i malfactors com ell mateix. Gràcies a Déu que d’aquesta lacra se’n salven els jutges, dones i homes exemplars que formen part de Tribunals Suprems, Constitucionals, de Comptes, del VAR, de Tu-si-que-vales, etc … que gràcies a la seva equanimitat, sentit de la justícia i empatia cap la ciutadania fan que mai cap poble pugui recompensar suficientment el que els jutges, en el exercici del seu deure, han fet per ells. Visca!!